Les males persones

informació obra



Autoria:
versió lliure d' Els Bandits de F. Schiller
Intèrprets:
Òscar Bosch, Ester Cort, Pau Ferran, José Pedro García Balada, Pep Garcia-Pascual, Carles Gilabert, Santi Monreal, Albert Mora / Bernat Cot
Ajudant de direcció:
Marta Corral, Marta%20Corral
Escenografia:
Anna Tantull
Il·luminació:
Xavi Gardés
Companyia:
Parking Shakespeare, Think big
Sinopsi:

A Els bandits, Schiller dibuixa un món on els homes es revolucionen davant d’un entorn que no els obre prou les portes. I en aquest retrat, l’autor passa clarament per diversos universos: la família, les lleis, la religió i les passions humanes. A Les males persones, la versió que n’hem fet amb els Parking Shakespeare, els personatges sobretot es revolucionen contra ells mateixos.

Karl es troba immers en una lluita que no és clarament la seva i buscarà forces d’on pugui per convertir-se en un bandit, en un terrorista, en un home que pot canviar el món, malgrat mai no hagués dit que ho faria. Però està clar que no s’hi sent còmode, que sap que hauria de lluitar amb dents i ungles però que segurament no les té prou afilades. I en el seu camí cap a la revolució, s’ajunta amb certs individus que entenen aquesta lluita de maneres molt diferents i per tant la cosa tampoc no acaba de quallar. I és que la revolució, està clar, no és una opció fàcil i més d’un es pot rendir pel camí.

El seu germà Franz, fins i tot, que no té por d’erigir-se com un destructor implacable, sense moral, sense fre, s’acaba adonant que sota la seva cuirassa també hi ha un cor que el fa dubtar, que el fa estimar, cosa que no s’esperava, cosa que el fa feble. Potser només en l’amor d’una dona, en Amàlia, hi ha la llavor d’una veritable evolució, d’un veritable canvi. Allò pel que realment et compromets és de totes totes el germen de la lluita aferrissada. Ningú s’hi deixarà la pell, si no creu fermament que les dificultats del camí valen la pena.

Carles Mallol

Crítica: Les males persones

19/01/2016

Actors continguts, trama ben tensada, espai a la penombra

per Jordi Bordes

Els de Parking Shakespeare són valents i s'atreveixen amb reptes difícils. Acceptar la carta de Carles Mallol de fer una adaptació-retallada d'Els bandits de Schiller és ben bé això. Han decicdit, a més traslladar-ho en un espai poc adequat aparentment, una sala d'exposicions del C.C. Sandaru. La veiotat és que se surten amb nota d'uns quants reptes. Potser és el cop que els actors del Parking d'hivern estan més en el seu paper, si les comparem amb Pell de mercuri (Fabra i Coats, 2012) o Eduard II (Tantarantana, 2014). La'tra peça és un Woyzeck (2013) que ha tingut dues temporades (Palo Alto i Sala Beckett). Aquest muntatge de Les males persones l'aguanten amb solvència, tot i que potser cal reconèixer que hi ha pocs matisos en aquestes caracteritzacions. Però respira molt bé la intencio i la tesi de cada un d'ells i es manté un joc compartint un espai llarg i prim.

En quant a l'espai, compta amb quatre grans trumfos: la fortuna que els quadres que decoren la sala d'exposició (i que només es veuen per sobre de les butaques frontals coincideixen en una mena de cabells/branques que semblen fets per a l'ocasió); la paret des d'on es pengen els quadres de família, que van evidenciant el favor i el greuge de l'altre; el toca-disc que parteix l'espai i dóna d'un element amb el que jugar a partir dels irreverents Talking Heads o la cançó ensucrada del cantant romàntic de torn de la discogràfica Bel-ter; i l'encert d'aprofitar el ressó del passadís interior per donar la sensació de cova on el pare es troba tancat. 

Potser el problema del muntatge (tot i que menor) és la disposició de la sala i, també, la seva dèbil i·luminació. Si uns llums penjats del sostre (amb un interruptor que pot modelar la potència) resol molt bé les escenes de dins de la casa, és més inestable amb les làmpades de peu que han de donar llum als personatges que es mouen en massa penombra pel bosc. La llum, a més, en no ser zenital ni dirigida acaba il·luminant les espatlles però enfosquint els rostres dels actors més alts, per exemple. 

Bon treball que deixa amb un regust amarg, perquè no hi ha gaire espai per a la redempció, més que dels protagonistes (i que sona a un punt enganyós després de tanta desesperació i sang). En el subtext hi ha dues veritats paral·leles: les lluites d epoder dins d'una família, la dels von Moor; el  constant oblit fa créixer l'odi i la revenja del fill petit, Franz von Moor (contundent i antipàtic, tot i el seu humor negre, interpretat per Pep García-Pascual) davant la capacitat de l'hereu de ser conscient i madur (Santi Monreal empàtic). El pare, sempre en una fina línia entre la bogeria i l'enteniment es deixa perdre per la seva inacció (un nou perfil desconegut de Carles Gilabert). La manipulació és constant. L'engany és la gran moneda de canvi en què, al final, l'únic que sembla resistir és l'amor.