Els de Parking Shakespeare són valents i s'atreveixen amb reptes difícils. Acceptar la carta de Carles Mallol de fer una adaptació-retallada d'Els bandits de Schiller és ben bé això. Han decicdit, a més traslladar-ho en un espai poc adequat aparentment, una sala d'exposicions del C.C. Sandaru. La veiotat és que se surten amb nota d'uns quants reptes. Potser és el cop que els actors del Parking d'hivern estan més en el seu paper, si les comparem amb Pell de mercuri (Fabra i Coats, 2012) o Eduard II (Tantarantana, 2014). La'tra peça és un Woyzeck (2013) que ha tingut dues temporades (Palo Alto i Sala Beckett). Aquest muntatge de Les males persones l'aguanten amb solvència, tot i que potser cal reconèixer que hi ha pocs matisos en aquestes caracteritzacions. Però respira molt bé la intencio i la tesi de cada un d'ells i es manté un joc compartint un espai llarg i prim.
En quant a l'espai, compta amb quatre grans trumfos: la fortuna que els quadres que decoren la sala d'exposició (i que només es veuen per sobre de les butaques frontals coincideixen en una mena de cabells/branques que semblen fets per a l'ocasió); la paret des d'on es pengen els quadres de família, que van evidenciant el favor i el greuge de l'altre; el toca-disc que parteix l'espai i dóna d'un element amb el que jugar a partir dels irreverents Talking Heads o la cançó ensucrada del cantant romàntic de torn de la discogràfica Bel-ter; i l'encert d'aprofitar el ressó del passadís interior per donar la sensació de cova on el pare es troba tancat.
Potser el problema del muntatge (tot i que menor) és la disposició de la sala i, també, la seva dèbil i·luminació. Si uns llums penjats del sostre (amb un interruptor que pot modelar la potència) resol molt bé les escenes de dins de la casa, és més inestable amb les làmpades de peu que han de donar llum als personatges que es mouen en massa penombra pel bosc. La llum, a més, en no ser zenital ni dirigida acaba il·luminant les espatlles però enfosquint els rostres dels actors més alts, per exemple.
Bon treball que deixa amb un regust amarg, perquè no hi ha gaire espai per a la redempció, més que dels protagonistes (i que sona a un punt enganyós després de tanta desesperació i sang). En el subtext hi ha dues veritats paral·leles: les lluites d epoder dins d'una família, la dels von Moor; el constant oblit fa créixer l'odi i la revenja del fill petit, Franz von Moor (contundent i antipàtic, tot i el seu humor negre, interpretat per Pep García-Pascual) davant la capacitat de l'hereu de ser conscient i madur (Santi Monreal empàtic). El pare, sempre en una fina línia entre la bogeria i l'enteniment es deixa perdre per la seva inacció (un nou perfil desconegut de Carles Gilabert). La manipulació és constant. L'engany és la gran moneda de canvi en què, al final, l'únic que sembla resistir és l'amor.
