Les tres germanes. Dir Julio Manrique

informació obra



Autor:
Anton Txékhov
Adaptació:
Marc Artigau, Cristina Genebat, Julio Manrique
Direcció:
Julio Manrique
Intèrprets:
Mireia Aixalà, Joan Amargós, Ivan Benet, Carme Fortuny, Cristina Genebat, Jordi Rico, Marc Rius, Maria Rodríguez, Lluís Soler, Elena Tarrats
Escenografia:
Lluc Castells
Vestuari:
Maria Armengol
Caracterització:
Núria Llunell
Il·luminació:
Jaume Ventura
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Francesc Isern
Sinopsi:

Olga, Maixa i Irina tornen a escena. La idea d’una vida millor impregna els anhels de les filles del general Prózorov. Però aquí al camp, apartades de tot, només hi regna el tedi. I Moscou és lluny...

 

L’actor i director Julio Manrique torna al Lliure després de l’èxit de L’ànec salvatge de Henrik Ibsen el 2017. Aquesta vegada, amb un Txékhov (1860-1904), un clàssic al qual no s’havia apropat des de l’estrena el 2010 de la posada en escena de L’hort dels cirerers al Teatre Romea.

 

La història de tres germanes (Maixa, Olga i Irina) i un germà (Andrei) en la vida insatisfeta i decadent de les classes privilegiades en la Rússia rural. Moscou és el principal element simbòlic de la peça, sempre idealitzat i desitjat pels personatges, atrapats en una bombolla, anhelant un món nou que ja traspunta.

Crítica: Les tres germanes. Dir Julio Manrique

11/12/2020

De les raons a les sensacions

per Jordi Bordes

Transporta. Atrapa. I esclata. L’adaptació de Les tres germanes per Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique té una pulsió constant, una sensació de drama que abocarà el destí tràgic. Ho fa amb una companyia sensible que pot recordar aquella mirada hipnòtica i punyent de L’ànec salvatge. I atrevint-se a fer-ne un pròleg (com Rigola en faria de Hamlet a European house) i un epíleg (que potser és el menys ben resolt de la trama). L’adaptació, per cert, obvia tant com pot el món dels oficials de carrera militar i els transforma en científics, mestres o constructors d’una aplicació de realitat virtual.

L’ara, aquí i per a nosaltres, que reclama Manrique per atrapar l’espectador permet reforçar el discurs sobre el futur de la Humanitat. Un discurs que enfoca el geòleg Ivan i que remet al mapa del metge de l’Oncle Vània. Però, al costat de la seves ganes de filosofar troba altres arguments que el qüestionen. O el matisen. Com el que viure ja és un gaudi suficient, que diu Víctor; O el que sempre pensa que cada generació haurà de lluitar per seguir reequilibrant el seu domini sobre la Natura, com apunta el baró. Certament, totes són opinions masculines. Les dones de l’escena potser no opinen obertament, però actuen en conseqüència.

L’espai escènic és molt arriscat. Perquè decideix introduir els personatges en una mena de peixera gegant. On la tensió va creixent, les esperances de les germanes es van ofegant, tot i els moments de lluita, de voluntat de transcendir, d’instants de gaudi. El risc de la peixera és que tot l’espai sonor arriba microfonat (sovint amb un insistent fil musical) que pot dificultar qui diu què en cada moment. Vam veure el passi dos dies abans d’estrena pel que és molt probable que s'hagin resolt bona part dels sorolls innecessaris. El caos màxim es produeix en l’escena de l’aniversari d’Irina dels 18 anys. L’aparició del samobar (un clàssic icònic, sovint, per condemnar la producció) és genial, així com l’aparell va quedant arraconat, en aquest menjador ampli de mobles estilitzats i gust pels espais buits i els finestrals amplis.

La caracterització dels personatges deixa molt clara quina és la seva actitud. No hi ha excessiva evolució dels personatges. L’aparició d’Ivan (Ivan Benet) en la festa, amiga d’Olga (Cristina Genebat) però que s’enamorarà de Maixa (Maria Rodríguez), és el que permet veure una cara menys cínica de la segona germana. Possiblement, l’adaptació ha procurat donar més rellevància al germà Andrei (Marc Rius), frustrat i cornut, casat amb una dona vulgar que potser se l’ha caricaturitzat a un personatge massa choni, que no té plecs perquè Mireia Aixalà el pugui defensar, de la seva ambició malaltissa, d’un egoisme tòxic. L’arc de personatge d’Irina (Elena Tarrats) passa de l’entusiasme revolucionari a un cert conformisme, per poder sortir de la gàbia. Olga es una dona ferma des de l’enterrament del pare fins a comprovar com Maixa haurà de deixar escapar el seu Ivan. I convivint amb Víctor (Jordi Rico), un professor voluntariós, que se sap desorientat quan sent el desaire de Maixa. Les sentències més paròdiques són per al metge (Lluís Soler) i les d’una quotidianeïtat més rellevant per a la mestressa (Carme Junyent). Completa el quadre el jove baró (Joan Amargós) que aquesta adaptació ha previst un final diferent (en comptes de l'aristocràtica mort en duel). El seu amor per a Irina és ingènuament incorruptible. Fins a abandonar la seva estirp.

La posada en escena, per moments cinematogràfica, és trepidant. Les més de dues hores passen d’una volada. Amb canvis d’escena amb els tècnics a vista. I intercal·lant-se amb els personatges que també hi col·laboren, o hi conviuen. La imatge panoràmica (que pot recodar al format de L’habitació del costat) evita les escenes amb dos personatges sols: són comptades. El pes social és constant en aquesta família de tres germanes i un germà que s’han trobat ensorrats en un poble de províncies i que tenen un grup reduït d’amics per compartir les seves inquietuds i coneixements. El desenllaç final de Txékhov és catàrtic a l’escena.

Encara es vol completar amb un epíleg que potser, trenca l’harmonia. Com Brian Friel a Afterplay, fan un flashforward, un quèpodriapassar. Probablement, l’aposta és per donar una sortida airosa a les germanes, permetent que arribin a Moscou, que vagin refent les seves vides. Però trencar la metàfora (Moscou no és tant una ciutat, com el desig per arribar a una mena de Paradís) queda estrany en una peça tant ben afinada. Tot i això, corprèn el viatge de les raons i les emocions.