Les tres germanes. Dir Julio Manrique

Torna al Teatre Lliure la versió de Les tres germanes dirigida per Julio Manrique. La magnífica adaptació signada per ell mateix, Marc Artigau i Cristina Genebat situa l'original de Txékhov en un context més proper als nostres dies, amb el rerefons de la catàstrofe climàtica i una fortíssima crisi de valors. Val a dir que a la Sala Atrium s'ha pogut veure, fins fa ben poc, Érem tres germanes, la reescriptura del clàssic a càrrec de José Sanchis Sinisterra, i que Victoria Szpunberg dialoga intertextualment amb les tres germanes russes a la seva obra El pes d'un cos, que es pot veure aquests dies al TNC. No oblidem tampoc que la tardor passada, en el marc del Festival Temporada Alta, el lituà Oskaras Koršunovas va dirigir un elenc majoritàriament català –amb Manrique en el paper principal– a la seva versió de L'oncle Vània.  La poderosa escenografia de Lluc Castells evoca dues estances comunes d'una casa familiar dins un receptacle de vidre que atorga al conjunt una aparença de peixera o de terrari. L'aposta de direcció passa per reforçar amb aquesta gàbia escenogràfica el tancament de la representació en ella mateixa. Mentre els espectadors es van acomodant a les butaques, els actors principals evolucionen dins la caixa de vidre, atrapats en un drama que pretén existir amb independència del públic i busca alhora estimular el voyeurisme, amb efecte mirall inclòs. L'aposta contrasta notablement amb l'opció d'Oskaras Koršunovas al seu Vània, en què hi havia constants ruptures de la quarta paret i alguns monòlegs disfressats de rèpliques es deien de cara a platea, de manera que l'espectacle es descloïa i “ens mirava”. Tot i que l'espai i la mirada directa dels actors ens resulta inaccessible –i això no fa sinó refermar la idea que som davant d'un univers tancat i una temporalitat suspesa–, el muntatge de Manrique arriba amb força i se'ns emporta com una ventada emocional, arrasadora. Això té a veure amb una direcció d'actors summament orgànica i amb una adaptació que ha esporgat delicadament el text i ha fusionat/rebatejat alguns dramatis personae, fent ressaltar així els parlaments més emblemàtics i trastornadors, amb empelts més o menys identificables de creadors contemporanis com, entre d'altres, la polonesa Wisława Szymborska i algun poeta català que no desvetllarem –per permetre que el potencial espectador jugui a trobar, si li ve de gust, les peces del mosaic intertextual–. Cal esmentar també que s'han empescat un pròleg d'allò més inspirador –una mena de bestreta del famós inici “Avui fa un any que va morir el pare”–  i un epíleg que converteix Moscou –amb tota la càrrega metafòrica que aquest referent assumeix dins l'obra– en una possibilitat menys remota. Quant a la banda sonora, el tema de CocoRosie li va molt bé a la transició del primer al segon acte, mentre que el de R.E.M., amb la projecció de fotos del muntatge sobre el teló-pantalla, esdevé un subratllat innecessari que apel·la a l'emoció des de l'obvietat i, per això mateix, pot malmetre el pathos del moment.  El repartiment funciona d'allò més bé, i és d'agrair l'enorme entrega de tots els intèrprets. Cristina Genebat, també responsable de l'adaptació, transmet com a Olga –sempre tensada en l'amor desinteressat pels altres– una emoció que pugna per reprimir l’expressió de la seva frustració profunda, estructural. María Rodríguez Soto, a qui no fa pas gaire vam poder veure fent un Dostoievski a la mateixa sala, transita molt plàsticament per la crisi vital i el desvari amorós de Maixa. Elena Tarrats, com a Irina, passa d'una passió revolucionària a la desfeta de les il·lusions. I quin mal que fa el seu esclat: “On se n'ha anat tot? On ha fugit la meva vida?”. Elles són les tres germanes, desclassades i obsoletes en un món cada cop més vulgar. Marc Rius interpreta el germà, Andrei, que passa d'informàtic a regidor addicte al joc, mentre que Joan Amargós encarna el personatge del baró, actualitzat com a “ovella negra de l'establishment”. Ivan Benet –que va fer d'Àstrov al Vània de Koršunovas– torna al perfil de personatge txekhovià utòpic i alhora desencantat, que deixa la felicitat per a les generacions venidores; el militar Verxinin de la versió original es converteix aquí en un geòleg al qual anomenen coronel –picada d'ullet meta dels adaptadors–. Carme Fortuny assumeix el rol de la Tata, serventa que aglutina diversos personatges subalterns, i Lluís Soler, com a oncle i metge ancià –es queda amb les intervencions de Txebutikin i aporta referències a la figura de Txékhov–, ofereix un contrapunt marcadament humorístic, però també desnortat i patètic. Jordi Rico interpreta de manera entranyable el marit de Maixa, un home una mica simple o prosaic però enormement generós, i Mireia Aixalà entoma amb ofici el paper de Natàlia, la cunyada trepa, el personatge més pla i desagraït de la funció, que s’anirà apoderant de l'espai fins a expulsar-ne les germanes. Aquestes, immerses en una languidesa paralitzant, no saben defensar-se de la invasió i perdran la casa; el buit escenogràfic, al darrer acte, és total.A la seva època, el 1900, la peça tocava temes candents; per això, resulta del tot pertinent l'actualització operada, amb consideracions sobre la llibertat mal entesa i l’entronització del consum. Les germanes i els seus parents i convidats són sotmesos a la humiliant estretor d’una existència encotillada; entregats a treballs estèrils i rutines empobridores; vexats per la vulgaritat que els envolta. No els satisfan les idees petites ni la moral convencional; senten que s'allunyen cada dia més d’una vida autèntica i bella. Flueix orgànic el lirisme de la suma de soledats, i es manté intacta aquella resignació txekhoviana que Peter Szondi situava en un punt intermedi entre la malenconia i la ironia. Tant el text, depurat i redimensionat, com l'evolució actoral transmeten una emoció –una tensió, un ofec– que transporta i traspassa. Els personatges riuen i ploren; beuen vodka i filosofen, compartint els seus “pensaments famèlics”; es lamenten pel pas del temps, pels somnis esvaïts, pel talent malaguanyat. “Per què vola tan baix, la vida?”, es pregunten. L'art, en canvi, vola ben alt. Article publicat a Núvol l'1 de juny de 2022

Una obra és un clàssic quan continua parlant als espectadors que la veuen dècades, o fins i tot segles després d’estar escrita, quan personatges concebuts fa anys segueixen interpel·lant al públic i enfrontant-lo la realitat que es trobarà al sortir del teatre. Des d’aquest punt de vista, dir que Les tres germanes de Txèkhov és un clàssic no es cap novetat. És un text que apareix regularment a la cartellera perquè aborda com cap altre la incertesa, el desassossec i la infelicitat que formen part, sembla que intrínseca, de la condició humana, especialment en moments de canvi de paradigma existencial com el que estem vivint ara. Però, a més, és un clàssic robust, podríem dir-ne, que suporta sense trencar-se adaptacions valentes, i fins un cert punt agosarades, com la que Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique proposen en aquest espectacle de vida agitada —ha patit especialment les vicissituds de la pandèmia, obligant a aturar les funcions just quan s’havia estrenat i sotmetent-lo a una exhibició plena de restriccions— que en d’altres latituds tindria una vida bastant mes llarga i il·luminada que la ha tingut.Artigau, Genebat i Manrique han agafat paraules, personatges i situacions de Txèkhov, les han portat fins a l’actualitat amb bastant més desacomplexament del que es habitual i, per si fos poc, les han emmarcat amb un pròleg i un epíleg ‘externs’, potser innecessaris però que no grinyolen. I, malgrat aquesta rebregada, Txèkhov hi continua sent, continua parlant-nos i qüestionant-nos. L’adaptació és magnífica i, també cal dir-ho, manté un gran respecte per a l’autor perquè no vol superar-lo o anar més enllà. En definitiva, no el concep com la base d’una peça diferent a la que es va estrenar en el seu moment.L’adaptació té, a més, la virtut d’ajustar personatges i intèrprets a un nivell difícil d’aconseguir. D’això en surt una interpretació extraordinària a tots els nivells que palesa el caràcter coral de l’obra. Malgrat el títol, a Les tres germanes no hi ha personatges secundaris, és una polifonia de la insatisfacció en la qual cada personatge està cridat a donar el màxim i a contribuir en la justa mesura al conjunt. I en aquest aspecte la feina de Manrique torna a ser perfecte, no només a l’hora de triar cada intèrpret sinó especialment aconseguint que cadascun d’ells i elles trobi el punt per fer arribar el missatge global al púbic amb un empastament impressionant.A la conjunció entre text i interpretació cal, en aquest cas, afegir-hi una tercera variable: el potent i arriscat espai escènic de Lluc Castells, que tanca l’acció en una gàbia de vidre —metàfora de la bombolla en la que viuen els personatges, amén d’element visionari de les vicissituds pandèmiques de la producció— tot reforçant la lectura global de la proposta, esdevenint un personatge més i, amb molta seguretat, donant un punt d’anclatge actoral basic. Una triple alineació que no per òbvia és fàcil de veure damunt dels escenaris però que quan es dona, com es el cas, converteix el teatre en un art imbatible, fins i tot per damunt de pandèmies i de guerres. 

Quan fa un parell d’anys, Julio Manrique va muntar en aquest mateix escenari el seu magnífic muntatge de l’obra d’Ibsen “L’ànec salvatge”, ho va fer recorrent a una escenografia signada per Lluc Castells en la qual hi jugaven un paper fonamental les grans parets de vidre transparent que marcaven la línia divisòria entre els interiors falsament acollidors i els exteriors falsament naturals subjectes a les inclemències del temps. El joc divisori de transparències assolia llavors una contundent força dramatúrgica. I el joc divisori de transparències portat aquest cop encara més lluny pel mateix tàndem, assoleix també ara una aclaparadorament simbòlica funció a l’hora de dibuixar l’univers tancat pel qual es mouen tant  les tres esplèndides germanes txèkhovianes com tots els seus satèl·lits humans,  tan subjectes  sempre a la barrera que separa allò que voldrien ser d’allò que realment són com ho estan  elles mateixes. Això deixant de banda que, com ens deixa ben palès el portentós fragment final de l’obra i com ens remarca també la notable dramatúrgia de Manrique, Artigau i Genebat , contemplar amb lucidesa allò que s’ha volgut ser, encara que finalment no hagi pogut ser perquè les circumstàncies ho han posat difícil i potser tampoc nosaltres no ens hem esforçat  prou, ja significa donar un bon pas cap en davant.Manrique-  tornant a la contundent resolució escenogràfica que tant diu per si mateixa del concepte que guia tota la proposta -, tanca aquests personatges dins una bombolla ( i la paraula “bombolla” ressona amb força al tram inicial de la proposta) a banda i banda de la qual s’aixequen les dues grades entre les quals es distribueix el públic. I la metàfora escenogràfica visualitza de forma inqüestionable  que d’aquí no en sortirà ningú , encara que tothom  es passi mitja vida especulant sobre com serà la vida quan aconsegueixi sortir de la bombolla. Resulten també modèliques en aquest sentit les subtils transformacions que es van produint a l’interior d’aquesta bombolla. La forma com el modern decorat de la festa d’aniversari es veu alterat per l’aparició d’un samovar que li atorga al passat una presència ben present. La forma com aquest interior deixa pas a un espai convertit en desordenada sala, de jocs amb aquell aspecte de jardí d’infància que sovint adopten les llars quan les criatures fan acte de aparició .  La forma com un desgraciat incendi  (que casualment agafa aquests dies entre nosaltres  una ressonància especial donades algunes ben tràgiques noticies recents) crea aquí aquella mena de provisionalitat forçada cap a la que es dirigeix també l’existència de les germanes. La forma com el buit va posseint de forma implacable aquest espai, fins deixar als seus habitants sense zona de confort.Quan les tres germanes es van pujar per primer cop a un escenari l’any 1900, el futur que entreveien  assumint finalment que no el podrien viure , en tenia  quelcom  de intuïció dels aires revolucionaris que poc després sacsejarien el seu país d’origen. Però aquestes altres tres germanes i tots els seus acompanyants ja estan de tornada tant d’aquells somnis revolucionaris ,com dels nous somnis i malsons que van arribar després , perestroika inclosa. Els antics militars que parlaven una mica com a filòsofs del desencís, han deixat pas en aquesta versió a geòlegs condemnats en qualsevol cas a acabar igualment desencisats. Les profètiques aspiracions ecològiques a les quals Txhèkov atorgava també protagonisme  al seu “Oncle Vània”, s’han transformat  ara en crits d’urgència. Però tant llavors com ara , la bombolla segueix exercint funcions de pes feixuc que condemna a seguir trobant-te cada dia cara a cara amb la desfeta d’unes aspiracions que li han cedit el pas a uns lligams i unes rutines que semblen no deixar massa marge de maniobra.La dramatúrgia a sis mans a partir de la qual treballa Manrique, funciona gairebé tota l’estona de forma admirable, servint-se d’una actualització que resulta alhora també gairebé sempre admirablement respectuosa envers el magistral original. Una dramatúrgia dins la qual s’acobla amb encert un brillant pròleg inventat per a l’ocasió. I que només grinyola potser una mica pel que fa a un par de decisions que resulten el més qüestionable del muntatge. Una d’elles, té a veure amb el suïcidi d’un personatge (no fem spoilers)  que , seguint la seva evolució i la seva lògica, mai prendria una resolució d’aquesta mena... i per al qual Txèkhov va reservar un final més coherent que era susceptible d’haver estat adaptat a la nova dramatúrgia sense masses problemes. L’altra, té a veure amb l’extraordinari final imaginat per Txèkhov, amb  aquella impossibilitat de tornar a un Moscou que ja no fa referència a  una ciutat real, sinó que ha adquirit una funció plenament metafòrica. Diria que aquí ja un intent d’insuflar-li a la dramatúrgia un toc d’esperança lleugerament innecessari que, alhora, permet donar-li ple sentit al pròleg inicial. Res, en qualsevol cas, que difumini la sensació de trobar-nos davant una muntatge en molts sentits memorable, defensat amb enorme talent per un conjunt interpretatiu que troba sempre el punt just per a tal de transmetre tota l’emoció, tota la melangia , tota la ràbia i tota la indestructible vigència d’aquesta gran obra mestra .