L’espectacular espai del Castell de Perelada
va acollir, dissabte passat, l’únic espectacle teatral programat pel Festival: Love Letters, l’intemporal i exitosa
obra de l’escriptor nord-americà A. R. Gurney, finalista del premi Pulitzer i
traduïda a 30 idiomes. Estrenada fa un quart de segle a Connecticut, d’aleshores
ençà no ha deixat de ser representada ni de formar part de la cartellera
cinematogràfica, teatral i televisiva... amb una llarguíssima llista d’actors i
actrius que l’han interpretada. I és que el text és un caramelet que –si bé, en
principi, exigeix dos bons intèrprets i poca cosa més– admet perfectament
diferents formats i adaptacions en funció del mitjà escollit.
I malgrat pensar que, al teatre, aquests tipus
d’obres demanen més intimitat i poder ser assaborides més de prop, també cal dir
que l’ampli escenari empordanès va satisfer les expectatives d’un públic
delerós d’aprofitar una ocasió irrepetible.
Benoît Lavigne, responsable de la direcció, s’ha
mostrat respectuós amb les indicacions escèniques marcades per Gurney, que
només demana una taula i un parell de cadires, i, al marge d’un il·lustratiu
fons musical que gairebé passa inapercebut, sembla deixar-ho tot a mans de dos
artistes que no necessiten presentació: Gerard Depardieu i Anouk Aimée.
Ambdós gaudeixen amb raó de l’estatus
d’estrelles internacionals, al cinema sobretot, però també al teatre, i la seva
experiència i professionalitat són indiscutibles. L’actriu francesa coneix
Melissa, l’anima rebel d’aquestes cartes creuades, des de fa temps –ja que ha
representat l’obra moltes vegades i al costat d’actors de la talla de
Jean-Louis Tritignant, Philippe Noiret i Alain Delon, per citar-ne alguns–, i
això es palesa en el posat d’adolescent, la lleugera entonació burleta o el
crit exigent que reclama ser atès amb immediatesa. Ell, responent als desitjos
de l’actriu, va acordar fer-li costat en un nombre limitat de representacions
per determinats i escollits escenaris internacionals. És el seu primer Andrew,
però també sap trobar-lo, i de mica en mica, la seva interpretació va guanyant
en matisos i creix a mesura que també ho fa el personatge fins a assolir uns
darrers minuts plens d’emoció continguda.
Jugant amb els matisos de la veu i els gestos
de la cara, Aimée i Depardieu ens fan arribar el que batega rere unes cartes
que sempre volen dir més del que diuen i que no sempre diuen el que volen dir.
L’Andy i la Melissa se les han escrit des de la infància i n’han fet el cordó
umbilical d’una relació intensa i particular que ha durant 50 anys. A través
d’elles reviurem la seva petita gran història d’amor, els veurem créixer i
prendre cadascú el seu camí i potser entendrem per què aquesta estimació,
sovint declarada obertament, no ha arribat a quallar mai del tot.
