i més propia«Mai he estimat ningú com ella. Va ser el centre de la meva vida i l’enyoro terriblement». Aquesta confessió d’Andy Ladd, expressada per la veu ben modulada de Gérard Depardieu, tanca el record de 50 anys de relacions epistolars amb la ja suïcidada Melissa Gardner, encarnada per una Anouk Aimée de timbre melodiós només entorpit per algun petit cop de tos. Ella el mira per primera vegada en tota la funció i, després d’un breu silenci, el públic que s’ha aplegat al deliberadament reduït aforament de l’auditori de Peralada esclata en un aplaudiment tan espontani com agraït.
Les dues llegendes del cine i el teatre francès, encara que l’actor tingui ara la nacionalitat russa per les seves desavinences amb el fisc del seu país natal, han unit el seu talent per interpretar la simfonia emocional de Love letters , d’A. R. Gurney. Asseguts l’un al costat de l’altre darrere de les seves taules van aconseguir una cosa tan poc imaginable com omplir amb una peça intimista un espai tan gran. La música de les paraules, esbossades en una lectura dramatitzada plena de profund sentit interpretatiu, es va imposar per sobre d’altres condicionaments.
Depardieu i Aimée van aconseguir que la història d’aquests amants que viuen existències separades i que no troben la manera de fer realitat el seu desig de cohabitar junts es manifesti amb tota la seva esplendor. L’agilitat d’una obra que enllaça sense pausa la narració no permet ni un minut de respir a l’espectador, atrapat per la dinàmica d’un relat ple de cops d’humor que van provocar el riure de la platea.
Ell, gras, amb 65 anys, vestit fosc i camisa blanca, va exhibir la seva aclaparant presència escènica i una sensible contenció allunyada dels seus rols d’home rude. Ella, amb 82 complerts, i guarnida amb un vistós vestit vermell, va mostrar frescor, seducció, melancolia i un control absolut d’un personatge que s’ha convertit en el rol teatral més important de la seva carrera.
Les cartes que reflecteixen l’obsessiva relació flueixen amb naturalitat. L’hàbil estructura del text permet acostar-se als seus somnis i als moments de glòria i fracàs de les seves existències. «No puc deixar d’escriure’t», diu ell rebutjant el telèfon com a vehicle per expressar la seva bogeria per ella. Melissa es burla dels seus sentiments, però no pot passar sense tenir notícies seves i acaba sent totalment dependent d’Andy.
Tots dos estan ficats en un carrusel que gira sense fre des de l’adolescència fins a la mort. Ell, casat i amb fills, és ambiciós i arriba a ser senador dels EUA però està ple de complexos i de dubtes. Ella, filla de divorciats, és rica, alliberada i assídua al psiquiatre i fracassa en els seus matrimonis i com a artista. Un bon retrat de la moral sexual i social de la classe mitjana-alta dels EUA.
