Luaº

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Fira Mediterrània 2020
Itineraris recomana

Un projecte de dansa híbrid i llunàtic en el que es barregen flamenc i danses tradicionals del nord peninsular. En poc menys d’una hora ens endinsarem en un espectacle que pren el cercle com a punt essencial de partida: el temps entès de forma cíclica, les fases de la lluna i els cicles de fertilitat. La coreògrafa – i també intèrpret- Andrea Jiménez torna al celebrat duet que estrenà el 2016 amb Chantal Soler, per replantejar un espectacle amb una base dramatúrgica més ambiciosa i la música original de Mario G. Cortizo. L’acompanyen en el seu viatge, la mateixa Chantal Soler, Aida González, Andrea Fernández i Marina Page.

Iolanda G Madariaga


Coreografia:
Andrea Jiménez
Sinopsi:

L’univers femení inspira l’espectacle guanyador del Premi de Dansa 2019 de l’Institut del Teatre, que fa servir el flamenc per explorar la psique i el cos de les dones i ens mostra el seu caràcter fràgil però, alhora, poderós.

Parlem de les dones amb el llenguatge del moviment i fem-ho utilitzant els recursos que ens ofereix el flamenc contemporani i partint d’una estructura circular, d’un cicle de 28 dies, 672 hores, 40.320 minuts marcat per la Lluna i durant el qual el cos de la dona és fèrtil o estèril. Els cossos de les dones que veureu en escena, gairebé exhaustos, quasi extasiats, travessen estats respiratoris, i per tant, emocionals diferents. Els cicles menstruals, de la menstruació (lluna nova) a la preovulació (lluna creixent), l’ovulació (lluna plena) i la premenstruació (lluna minvant), estructuren una dramatúrgia cíclica basada en el moviment dels cossos, però també en la veu humana, en les lletres i en els silencis.

LUAº vol ser una mena de descens a les profunditats del món femení i portar a l’escenari el moment en què una dona es mira al mirall amb tot el que és. Andrea Jiménez es basa en el vocabulari del cos i en la rítmica flamenca que conviuen en l’escena de la creació contemporània i fa servir, alhora, elements de les danses d’arrel d’altres llocs del món per persistir en la seva recerca del cercle com a recurs coreogràfic, com a estructura rítmica i social i com a mecanisme de representació del tot i del no-res a la vegada.

Ens ho proposa una artista graduada pel Conservatori Superior de Dansa en l’especialitat de Coreografia i Interpretació, i graduada en Dansa Espanyola pel Conservatori Professional de Dansa. Al final del 2019 passat, Andrea Jiménez va guanyar amb aquesta peça coreogràfica el Premi de Dansa que concedeix l’Institut del Teatre en col·laboració amb el Grec Festival Barcelona entre altres escenaris i espais de creació catalans relacionats amb el món de la dansa, a fi de potenciar el treball dels joves creadors i creadores oferint-los suport en la producció i l’exhibició dels seus projectes.

Crítica: Luaº

28/07/2020

Desinhibida dansa espanyola

per Jordi Bordes

L'Institut del Teatre ofereix una preciosa oportunitat als seus alumnes amb els Premis anuals que donen dret a construir una coreografia professional i presentar-la al Grec. Andrea Jiménez ha tingut aquesta oportunitat i l'ha aprofitada. El seu espectacle Luaº demostra que, així com el flamenc més pur té una revisió trencadora, també la dansa espanyola pot donar un pas més i ser desinhibida per mirar d'explicar alguna emoció més enllà dels quadres perfectes de repertori.

De la verticalitat que marca l'equilibri i que projecta línies infinites amb els braços de gran intensitat, es passa a un cos que es revincla fent contorsions i que arrossega els peus, carregant elèctricament l'escena. Jiménez marca els quatre moments del cicle de la menstruació, canviant el disseny de llums i l'espai sonor. També la dansa va evolucionant, fins a aconseguir una vitalitat immensa, amb un duet de contacte (fins llavors, les cinc ballarines ni es toquen) que es tanca amb un final picat. Els ovaris no tenen memòria i són capaços de repetir l'acció, en bucle durant dècades. Al cos de la ballarina, en canvi, sí que hi deixa un rastre i és difícil buidar-se de nou per repetir el primer quadre (amb el ciclorama vermell al fons que retalla el seu relleu).

Una altra troballa d'aquesta peça (que potser no ha sabut desgranar prou aquesta evolució del cicle) és la presència de cossos diferents. Sovint, els quadres corals de dansa espanyola tenen uns cànons molt establerts i, a Luaº, es pren una llibertat indispensable per parlar d'un temàtica tant universal com és la fertilitat. La dansaora Rocío Molina va abordar la seva maternitat al muntatge a Grito pelao. Andrea Jiménez explora en els canvis d'ànims i de vitalitat durant el cicle menstrual. L'amargor i la pressió social d'aquest fet, en canvi, té una arrel molt més castissa amb propostes com Yerma de García Lorca. De fet, aquesta infertilitat té lectures clàssiques com la que es va programar al Tívoli fa un temps o ben desinhibides i metafòriques com les de Projecte Ingenu a l'Akadèmia. Luaº és una intuïció, el debut professional d'Andrea Jiménez en un aparador contrastat. Aquest naixement, amb temps i suports la dramatúrgia, pot marcar l'inici d'una carrera, el somni de tot artista novell i també de l'Institut del Teatre que els hi dóna eines per a reivindicar-se.