L'Institut del Teatre ofereix una preciosa oportunitat als seus alumnes amb els Premis anuals que donen dret a construir una coreografia professional i presentar-la al Grec. Andrea Jiménez ha tingut aquesta oportunitat i l'ha aprofitada. El seu espectacle Luaº demostra que, així com el flamenc més pur té una revisió trencadora, també la dansa espanyola pot donar un pas més i ser desinhibida per mirar d'explicar alguna emoció més enllà dels quadres perfectes de repertori.
De la verticalitat que marca l'equilibri i que projecta línies infinites amb els braços de gran intensitat, es passa a un cos que es revincla fent contorsions i que arrossega els peus, carregant elèctricament l'escena. Jiménez marca els quatre moments del cicle de la menstruació, canviant el disseny de llums i l'espai sonor. També la dansa va evolucionant, fins a aconseguir una vitalitat immensa, amb un duet de contacte (fins llavors, les cinc ballarines ni es toquen) que es tanca amb un final picat. Els ovaris no tenen memòria i són capaços de repetir l'acció, en bucle durant dècades. Al cos de la ballarina, en canvi, sí que hi deixa un rastre i és difícil buidar-se de nou per repetir el primer quadre (amb el ciclorama vermell al fons que retalla el seu relleu).
Una altra troballa d'aquesta peça (que potser no ha sabut desgranar prou aquesta evolució del cicle) és la presència de cossos diferents. Sovint, els quadres corals de dansa espanyola tenen uns cànons molt establerts i, a Luaº, es pren una llibertat indispensable per parlar d'un temàtica tant universal com és la fertilitat. La dansaora Rocío Molina va abordar la seva maternitat al muntatge a Grito pelao. Andrea Jiménez explora en els canvis d'ànims i de vitalitat durant el cicle menstrual. L'amargor i la pressió social d'aquest fet, en canvi, té una arrel molt més castissa amb propostes com Yerma de García Lorca. De fet, aquesta infertilitat té lectures clàssiques com la que es va programar al Tívoli fa un temps o ben desinhibides i metafòriques com les de Projecte Ingenu a l'Akadèmia. Luaº és una intuïció, el debut professional d'Andrea Jiménez en un aparador contrastat. Aquest naixement, amb temps i suports la dramatúrgia, pot marcar l'inici d'una carrera, el somni de tot artista novell i també de l'Institut del Teatre que els hi dóna eines per a reivindicar-se.
