L’última cinta de Krapp

Miranda (Temporada Alta, 2011) ens va permetre descobrir Oskaras Koršunovas, i des d’aleshores ha esdevingut un nom de referència de l’emblemàtic festival gironí. Fidel a la seva cita anual, i després dels seus personalíssims muntatges sobre Shakespeare, Gorki i Txèkhov, el prestigiós director lituanès ens ha presentat enguany el text d’un autor contemporani: L’última cinta de Krapp, de Samuel Beckett. Un text terriblement cru i directe que incideix sense compassió en la visió més colpidora de la vellesa, la malaltia i la solitud. Ara bé, si la peça de l’autor irlandès és veritablement punyent, no ho seria pas tant sense la interpretació absolutament magistral d’un actor magnífic que es diu Juozas Budraitis. Entrem a la sala La Planeta. Juozas ens espera assegut a les escales de la graderia. Sembla un indigent i una mica alienat; es tapa la cara amb les mans i emet uns petits esgarips, gruny, mou els braços... de sobte s’aixeca i, com si fos un ocell alaferit, baixa fins a l’escenari fent saltirons. S’asseu a la cadira, encén el llum de sobretaula i busca una de les cintes que s’acumulen al seu voltant: és la cinta número 5 de la capsa número 3. Durant una hora –i amb aquell naturalisme interpretatiu astorador que caracteritza l’anomenat “teatre de l’est”– aquest actor excepcional no “farà de” Krapp; “serà” Krapp, aquest home vell, sol i decrèpit que, tancat en un minúscul habitacle, s’ha dedicat a gravar en un antic magnetòfon diversos fragments de la seva vida. Ha trobat la cinta, l’escolta, i els records de joventut el violenten, l’avergonyeixen i li costa reconèixer-se en aquest “cretí” que ara sent parlar i que el va convertir en l’home que és avui. Llavors, Krapp decideix gravar la seva última cinta on, d’una manera més asserenada, però també més adolorida, expressa les impressions que li ha causat reviure determinats episodis i, sobretot, el record de un vell amor al qual, 30 anys enrere, va abandonar. La inquietant composició musical de Gintaras Sodeika contribueix a crear l’atmosfera desitjada i esdevé la companya perfecte del joc de veus desplegats per l’actor i, alhora, dels seus profunds silencis; uns silencis plens d’expressivitat i d’una gran càrrega emotiva.

 Un home vell i deformat baixa pausadament per l’escala central de la graderia de la Sala La Planeta. En el seu lent deambular fins a l’escenari, gruny, s’escura el coll i tus. S’atura uns segons i esbossa un moviment de tornada, però aviat recupera el camí emprès. La seva aparença és bruta, descuidada. Calça unes sabatilles d’estar per casa, imatge amb què dona la primera pista que res el mourà del seu cau on exhibeix la seva terrible soledat i la falta d’amor d’aquest ésser buit que viu al marge de la societat.  Amb molt pocs elements, Oskaras Korsunovas ha situat l’espectador en el relat de L’última cinta de Krapp, un essencialista Beckett. L’actor Juozas Budraitis, en una enlluernadora i naturalista interpretació del seu personatge, comença la seva actuació menjant-se dos plàtans, el seu únic aliment, i en tira la pell al públic. Fins que troba la caixa 3, rodet 5 que està buscant per poder reproduir instants vitals que l’obsessionen i als quals se sent lligat. Gestos, accions, silencis i les escasses paraules que surten de la boca del lituà prenen una dimensió únicament pròpia d'un artista en la plenitut de la seva maduresa creativa per donar tot el que demana aquest rol,  Comparant aquest muntatge amb altres de caça major del director, l’últim la seva inoblidable desconstrucció del 2014 de La gavina de Txékhov, aquesta peça sembla tan sols un parèntesi entre altres projectes ambiciosos. Però el text de Beckett, fins i tot no sent una de les seves peces més cèlebres, és un dels títols de referència del teatre de l’absurd i el toc Korsunovas dóna la resposta perfecta a les coordenades de l’obra.  L’escenografia, amb una taula de treball sobre la qual descansa el magnetòfon en el qual l’home ha gravat els seus records, funciona per la seva efectiva simplicitat. Trossos de cintes omplen el terra i la il·luminació, de gran calat atmosfèric, està centralitzada en una llum de flexo que il·lumina la cara perplexa de Budraitis quan escolta les reproduccions.  Els gestos de l’actor són molt més que un poema. S’hi reflecteix l’absurditat de situacions per les quals ha passat i que ara considera incomprensibles. La música ambiental compassa les emocions d’un personatge sotmès a una profunda frustració existencial. Budraitis mostra les manies, obsessions, la dependència de l’alcohol i el desordre de Krapp, que en canvi sap ubicar ràpidament les gravacions que li permeten perpetuar-se en aquell passat que representa l’única raó de ser en el seu aïllament.  Torna a escoltar reiteradament les cintes fins a aturar-se en passatges com el d’aquell amor perdut, la memòria del sexe i les distants relacions amb la seva mare. «Acabo de sentir aquell pobre cretí 30 anys enrere i no em reconec». Despres d'enregistrar les seves impressions de lo que ha escoltat, arrivarà al final  La cinta roda en silenci deixant la sensació de buit de qui ja no espera res de la seva existència. Impresionant..