L'última cinta de Krapp

informació obra



Escenografia:
Danius LiškeviDius
Intèrprets:
Juozas Budraitis
Producció:
OKT
Direcció:
Thomas Ostermeier
Dramatúrgia:
Julia Lochte
Sinopsi:

El director lituà Oskaras Koršunovas ha conquerit l’escena internacional amb el seu teatre intens i torbador. Els seus treballs van a l’essència de les emocions i del treball dels actors. "Miranda" (Temporada Alta 2011), "Hamlet" (TA 2012), "Els baixos fons" (TA 2013) o "La gavina" (TA 2014) en van ser destacats exemples.

Ara és el torn d’un altre clàssic contemporani, Samuel Beckett, en concret d’una de les fites del teatre de l’absurd: Krapp, un home que enregistra la seva veu per lluitar contra el temps, un personatge perseguit per les ombres del passat. Koršunovas aborda aquest monòleg de referència acompanyat de Juozas Budraitis, un dels actors cabdals de l’escena lituana.


Crítica: L'última cinta de Krapp

26/10/2015

Un magistral Krapp

per César López Rosell

 Un home vell i deformat baixa pausadament per l’escala central de la graderia de la Sala La Planeta. En el seu lent deambular fins a l’escenari, gruny, s’escura el coll i tus. S’atura uns segons i esbossa un moviment de tornada, però aviat recupera el camí emprès. La seva aparença és bruta, descuidada. Calça unes sabatilles d’estar per casa, imatge amb què dona la primera pista que res el mourà del seu cau on exhibeix la seva terrible soledat i la falta d’amor d’aquest ésser buit que viu al marge de la societat. 

 Amb molt pocs elements, Oskaras Korsunovas ha situat l’espectador en el relat de L’última cinta de Krapp, un essencialista Beckett. L’actor Juozas Budraitis, en una enlluernadora i naturalista interpretació del seu personatge, comença la seva actuació menjant-se dos plàtans, el seu únic aliment, i en tira la pell al públic. Fins que troba la caixa 3, rodet 5 que està buscant per poder reproduir instants vitals que l’obsessionen i als quals se sent lligat. Gestos, accions, silencis i les escasses paraules que surten de la boca del lituà prenen una dimensió únicament pròpia d'un artista en la plenitut de la seva maduresa creativa per donar tot el que demana aquest rol, 

 Comparant aquest muntatge amb altres de caça major del director, l’últim la seva inoblidable desconstrucció del 2014 de La gavina de Txékhov, aquesta peça sembla tan sols un parèntesi entre altres projectes ambiciosos. Però el text de Beckett, fins i tot no sent una de les seves peces més cèlebres, és un dels títols de referència del teatre de l’absurd i el toc Korsunovas dóna la resposta perfecta a les coordenades de l’obra. 

 L’escenografia, amb una taula de treball sobre la qual descansa el magnetòfon en el qual l’home ha gravat els seus records, funciona per la seva efectiva simplicitat. Trossos de cintes omplen el terra i la il·luminació, de gran calat atmosfèric, està centralitzada en una llum de flexo que il·lumina la cara perplexa de Budraitis quan escolta les reproduccions. 

 Els gestos de l’actor són molt més que un poema. S’hi reflecteix l’absurditat de situacions per les quals ha passat i que ara considera incomprensibles. La música ambiental compassa les emocions d’un personatge sotmès a una profunda frustració existencial. Budraitis mostra les manies, obsessions, la dependència de l’alcohol i el desordre de Krapp, que en canvi sap ubicar ràpidament les gravacions que li permeten perpetuar-se en aquell passat que representa l’única raó de ser en el seu aïllament. 

 Torna a escoltar reiteradament les cintes fins a aturar-se en passatges com el d’aquell amor perdut, la memòria del sexe i les distants relacions amb la seva mare. «Acabo de sentir aquell pobre cretí 30 anys enrere i no em reconec». Despres d'enregistrar les seves impressions de lo que ha escoltat, arrivarà al final  La cinta roda en silenci deixant la sensació de buit de qui ja no espera res de la seva existència. Impresionant..