Luzia

Familiar | Circ

informació obra


Companyia:
Cirque du Soleil
Autoria:
Daniele Finzi Pasca
Sinopsi:

LUZIA porta de viatge per un Mèxic imaginari. LUZIA és una oda poètica i acrobàtica a la cultura rica i vibrant d'un país la riquesa del qual prové d'una mescla extraordinària d'influències i col·lisions creatives; una terra que inspira sorpresa amb els seus impressionants paisatges i les seves meravelles arquitectòniques, impulsat per l'esperit indomable de la seva gent.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Luzia

18/03/2022

Molt de circ enmig d'esquitxades intuïtives de Mèxic

per Jordi Bordes

Daniel Finzi Pasca (que ja havia portat la intensitat teatral al Corteo) fa un viatge al seu Mèxic intuïtiu, carregat d'esperit. L’espectacle manté dues parts ben diferenciades. A la primera part, la sorpresa és amb les capacitats tècniques de l’escenari; en la segona, es reserven les accions amb les estructures, com les barres xineses i la cinta aèria de Tlàloc, en què sorgeix la darrera sorpresa de l’espai escènic. Potser és la peça que recull millor la poètica del Mèxic místic amb la cosmovisió d’estima per la selva i amb un número de força i equilibri a una altura prohibitiva. I l'espectacularitat es completa amb el gronxador doble rus final. De fet, Luzia atrapa contínuament amb un joc de mà a mà d’un quartet format per una àgil i tres portors que la fan volar i voltejar màgicament. O l’estranya visió del contorsionista Pedro Linares. De fons, una gran estructura rodona que evoca l sol i la luna però que els treballadors de la línia 9 hi veuran el cap de la toneladora, de 7 metres de diàmetre, completa l’espectacularitat dels quadres. Aquest espectacle recupera una gran dosi de números de circ i el va esquitxant en formes que evoquen a un Mèxic per descobrir, intrigant, ferèstec, festiu.

Un turista de motxilla i cantimplora ens ensenya els passatges que es va trobant pel camí. Sempre provant d’omplir la cantimplora i deixant-se embadalit, com a bon clown, per la bellesa de l’espai i dels qui hi viuen. La troupe d’equilibrisme en cèrcol es confonen amb uns colibrís de vol ràpid i fiblada precissa, sigui per xuclar el néctar o per passar per dins de l’aro. L’espectacularitat del Soleil està, un altre cop, garantida. Perquè l’escenari incorpora aigua (és capaç de fer dibuixos i escriure paraules amb la cortina d’aigua), a diferència de Totem on l’aigua era una projecció (realista però que no mullava) a l’escenari. La imaginació es transforma en elements espectaculars (una cinta transportadora que permet botar-hi a sobre); un escenari que absorbeix aigua en segons, un pal xinès que roda els 360 graus… El Cirque du Soleil torna, per segon cop, a L’Hospitalet de Llobregat i ho fa en plena forma.

L’excursionista de pega (i el públic) no tenen massa temps a digerir una escena que ja se’n desenvolupa una altra. Probablement, el món oníric que juga amb bèsties salvatges, cactus simpàtics i un teló rodó central amb rastres primitius no té la unitat d’altres peces, però i remet a una vitalitat com els mítics Alegria o Saltimbanco. Com un turista degusta petits detalls de l’exotisme mexicà. L’acròbata del gronxador mortal (que dóna 360 graus amb una diàmetre d’uns 10 metres) vesteix una caputxa de lluita lliure. El dia de l'estrena no es va poder veure l'exercici de verticals que proposa amb equilibrisme sobre bastons de fins a sis mides i que remetien a una pel·lícula costumista per raons tècniques, però s'espera que es recuperi en el xou pròximament. Hi ha referents imprescindibles però es va molt més enllà dels tòpics gràcies als éssers quasi mitològics que volten per l'escena completant-laI, a més ho fa amb uns números d'acrobàcia inqüestionables.