M3

Teatre

informació obra


Producció:
Mr. Kubik Producciones
Autoria:
Fernando Sánchez-Cabezudo, Miguel Ángel Rodríguez, Jorge Sánchez-Cabezudo
Intèrprets:
Fernando Sánchez-Cabezudo
Direcció:
Jorge Sánchez-Cabezudo
Sinopsi:

Una comèdia entre el teatre de l'absurd de Samuel Beckett i el surrealisme i la hilaritat de les películ·les de Mr. Bean. L'home cúbic acaba de rebre les claus de la seva nova llar. A partir d'ara haurà de viure en tan sols un metre cúbic. Intentar fer la seva vida diària, amb activitats tan senzilles com instal·lar un ximple moble, fer una trucada de telèfon, organitzar una petita festa, fer neteja o simplement dormir, no resulten tan fàcils com havia pensat.

M3 és un espectacle amb una estètica i un contingut propers als principis del surrealisme i al teatre de l'absurd de creadors com Magritte, Ionesco o Beckett, buscant l'atmosfera kafkiana i claustrofòbica que fa provocar les riallades dels espectadors.

Crítica: M3

05/03/2014

L'espectacle és trampós. D'entrada perquè l'acció passa en un espai molt més gran que el metre cúbic!

per Jordi Bordes

Quan un comença per trair el títol, té mala peça al teler. No en feu gaire cas, evidentment, és una broma. Però també és cert que l'actor no es mou en el seu habitacle de metre cúbic. Perquè medeix, ben bé metre i mig d'alçada, d'amplada i de fons. És clar que ja es noten les estretors d'un pis impossible, que és del que es tracta. L'evidència ha fet que transformés aquell mini espai per mostrar-ne un altre de reduït igualment però més practicable. 

Està ben trobat el joc del video per a completar l'espai i la dramatúrgia i, fins i tot, pels canvis d'escena. Però la pega és la necessitat(no se sap ben bé per què) a fer més riure del que cal. Per això, l'astracanda es desdibuixa, es desdobla, es multiplica i, en comptes de riure, deixa més en evidència l'actor, lamentablement. Sí que hi ha tocs de Mr. Bean (amb el joc amb el raspall de dents,per exemple). Sí que hi ha ressons de Beckett (era precisament enterrada en un metre cúbic que Semolina Tomic interpretava Body safer, amb referències prou evidents als Dies feliços, fa anys) però aquestes pinzellades es perden en un inesgotable exercici de gesticulacions sobreres. Precisament, en un espai petit és on el gest ha d'estar més acurat, més subtil.

El drama dels pisos caixa de mistos queda, així, com una broma, com un joc i perd l'ocasió de criticar la dificultat d'accés als pisos dignes, siguin d epropietat o de lloguer, sigui a Tòquio, o a Madrid, o a Barcelona. Llàstima.