Si Popeye menjava espinacs per superar les proves d'en Brutus i recuperar Olívia (avui segur que ella ja s'espavila preparant-se boníssimes lasanyes), ara Sol Picó ens vol ensenyar els poders dels macarrons. El nou espectacle (la narrativitat domina a la coreografia, fins als dos últims quadres) parla de les heroïcitats dels menors que surten de casa amb el repte d'arribar a Occident i establir-s'hi. Enfront seu, no només té la por i la certesa de ser vulnerable, sinó que s'hi suma el cansament, la gana, la set, la violència i la desconfiança (un monstre d'inacabables urpes). Vam veure l'obra, en una de les primeres sessions escolars, amb imprevistos a la il·luminació que es van salvar amb l'heroïcitat de qui empeny per salvar el repte.
La nostra protagonista s'alia amb els superherois de la seva imaginació. En realitat, la capacitat dels herois sempre necessita l'ajuda col·lectiva. Ella mateixa es convertirà en l'heroïna que superi el mur de la frontera i que s'haurà d'enfrontar a la soledat enmig d'una ciutat immensa. La ballarina Encarni Sánchez (Viatge d'hivern, Jo Porn, tu porno) es transmuta en una noia que viatja a Occident.
Macarron power es guanya el públic per les seves ganes de jugar. Per atrevir-se a fantasiejar davant l'obra de la incomprensió, avui magnificada amb els discursos de l'extrema dreta. Al muntatge, la participació del públic és encomanadissa. Tot i que la seva presència a l'escènica sigui puntual afegeix un motiu d'interès a la narració. I acaba amb la catarsi final que aixeca la canalla de la cadira per seguir una coreografia optimista i benèvola, sí, però també necessària.
Sol Picó és una coreògrafa que li agrada posar-hi un punt d'agror en la temàtica i d'humor en la posada en escena. Fa uns mesos va celebrar el seu 30 aniversari de companyia amb un insòlit combat (El combat del segle. Qui és capaç de derrotar la Sol Picó?). Aquest espectacle arriba al seu punt culminant quan la protagonista baixa de les escales (no desvelarem el secret) i tensa tot el cos amb una balada al piano gravada. Tota l'atenció és el moviment. La coreografia expressa una emoció a punt d'esclatar.
Picó li ha donat a l'espectacle la imatge de còmic. La flaccidesa del superheroi s'estira millor, l'altra vola i el tercer irradia escalfor millor, des de les vinyetes. Però és l'intèrpret el que connecta, el que improvisa i abraça els espontanis, que aniran canviant de rol (ara corrua d'immigrants, ara mar furiós, ara tanca insalvable a la frontera). De fet, Sol Picó ja havia presentat alguna altra peça sobre les pasteres amb ballarins de l'Institut del Teatre, carregant una zodiac pels carrers. La música en directe incorpora un color sempre variable, sovint trash, que es tanca amb un himne empoderador per part de Rai Jiménez mentre Mireia Tejero aparca el saxo i recull el públic per a la salutació final.
Pel que fa a la seva dieta gastronòmica (amb molts hidrats de carboni per mantenir el cos en forma des de fa dècades) ella ha reivindicat també la Paella mixta. Els macarrons són una menja que té la canalla sempre a favor. De fet, és un plat infal·lible com ja ho cantav els del grups de folk. Sovint, als espectacles familiars s'opta per destacar les particularitats de les verdures (per guanyar adeptes). Ara, posen la recepta fàcil per fer ben propera la capacitat d'empatitzar amb el desconegut (com un dels milers que han arrelat a l'Estat espanyol) o amb un excèntric superheroi.
