Macbeth. Dir: Christof Loy

La ópera, como todo mundo sabe, fue escrita por Giuseppe Verdi (1813-1901) con libreto de Francesco Maria Piave (1810-1876) en su periodo de juventud y al inicio de su popularidad. La primera versión se estrena en Florencia en 1847, pero 18 años más tarde hará una versión especial para el estreno parisino. Como sucedió frecuentemente con las óperas italianas, su estreno en París implicó la introducción de un ballet y su traducción al francés, esta versión no es la que suele interpretarse en la actualidad pero en italiano.Como también es una constante en los libretos de Piave, a pesar de la preocupación explícita de Verdi por la relación música texto, la verdad es que la adaptación de la obra de Shakespeare no llega al tono trágico del genial texto dramático. Aunque el retrato de la locura de Lady Macbeth es un acierto vocal, escénico y estilístico, las partes más débiles, sobre todo a nivel atmosférico, son las escenas del el mundo irreal: brujas, hadas y el efecto de un bosque caminando hacia el castillo del protagónico. La puesta en escena que nos ocupa está firmada por el director de escena alemán Christof Loy, de quién hemos disfrutado su trabajo en otros montajes del Liceo, como la espléndida  Arabella de Strauss de hace dos temporadas o la versión, nada convencional y polémica, del Die Entführung aus dem Serail protagonizada por Diana Damrau en la temporada 2009-2010.  En este caso su trabajo es muy interesante, aunque no siempre acertado. Con una escenografía espectacular, elegante y sofisticada, un vestuario hermoso, lleno de detalles y muy cercano a la creación de los personajes, la concepción estética se debilitaba en las escenas que también son un problema en la partitura: el mundo mágico. Los signos escénicos no pasaban al espectador: unas mujeres vestidas de hombre o de camareras con bigotes y barbas no nos dejaban claro si se trataba de brujas, participantes en un carnaval o de transexuales, como tampoco se entendía la idea del ballet de hadas femeninas y masculinas que parecían burlarse del romanticismo, pero no se podía leer el discurso escénico para el espectador. Por otro lado, hay que destacar cómo logra plantear la relación de los protagónicos, permitiéndonos ver los sentimientos mutuos que existen entre ellos y la complicidad no explícita de un cariño matrimonial. La escena del banquete, el manejo del coro en la sobriedad y claridad de la escena dedicada al lamento por la patria extraviada y toda la construcción del arco del personaje de Lady Macbeth, pueden contarse como logros importantes de la dirección escénica.La dirección musical por su parte, recayó en Gianpaolo Bisanti, director milanés, a quien en general podemos decir que le faltó fuerza para conseguir la tensión dramática, pero que logró momentos muy conmovedores en las partes más líricas de la obra.El elenco de esta función estaba liderado por Luca Salsi en el papel titular, que mostró una voz luminosa y profunda, con algún exceso de vibrato, pero con un fraseo muy correcto. El tenor rumano Teodor Llincai en el papel de Macduff mostró una voz preciosa con una emisión abierta, pero no acertada siempre en la afinación y con un fraseo muy golpeado. Quién tuvo menos suerte fue el bajo, ya que fue abucheado por el quinto piso al terminar su aria, no sin razón.Pero de quien debemos destacar su trabajo es de la soprano Tatiana Serjan, que con un fraseo impecable y una voz que logra casi el color metálico que solicitaba el propio autor, hizo una Lady Macbeth memorable vocal y escénicamente. Su debut en este teatro debe considerarse un éxito. Un montaje hermoso y un buen elenco, todo con sus peros... como la propia obra de Verdi.

“Ahir vaig somiar que tornava a Manderley”. Així , amb aquestes paraules en off que s’escoltaven mentre a la pantalla es projectaven les imatges de la gran mansió de Manderley en ruïnes , començava la mítica pel·lícula d’Alfred Hitchcock “Rebecca”. I amb aquestes paraules podria també començar el notable muntatge del “Macbeth” de Verdi amb què Christof Loy obra la temporada del Gran Teatre del Liceu, si tenim en compte que el castell ubicat a la localitat escocesa d’Inverness en el qual resideix el temible matrimoni Macbeth, ha estat aquest cop dissenyat seguint de ben a prop la imatge d’aquell Manderley cinematogràfic. Loy no solsament ha volgut que la gran escalinata i el gran saló que conformen l’escenografia del seu espectacle evoquin aquells altres pels quals es passejava la senyora Danvers, la no menys temible majordoma de “Rebecca”: ha volgut també que tot el seu muntatge tingui l’aspecte d’una pel·lícula filmada  en un blanc i negre tan estricte que aquí fins i tot la sang que fan vessar els Macbeth és més negra que el carbó. I si sempre s’ha dit que el cinema és una fàbrica de somnis, no és menys cert que també pot ser una fàbrica de malsons. Loy ha volgut alhora remarcar aquesta aspecte tenebrosament oníric, dins d’una proposta escènica que , d’altra banda, està dominada  per una sobrietat només puntualment trencada per la irrupció de l’excés . I és que quan tens també a l’escenari un grapat de bruixes bigotudes ben disposades a muntar aquelarres  mentre llencen ambigües prediccions amb trampa que contenen alhora la promesa de l’èxit i l’anunci del seu fracàs, a la força cal posar-se excessiu per moments. No cal ni dir que el parany en el qual cauen els Macbeth tant a l’obra de Shakespeare com a l’òpera de Verdi ( d’altra banda, el parany en el qual caiem sovint tots nosaltres) és el de no escoltar altra cosa que allò que volen escoltar sense fixar-se en el subtext . Si et diuen que d’aquí no res seràs tot un rei i tota una reina i veus que aquestes bruixes l’han encertada de ple pel que fa a les seves prediccions anteriors, prefereixes no fixar-te massa en la lletra petita, i dir-te a tu mateix que ja trobaràs la forma de saltar-te la quan faci al cas. De fet, els Macbeth estan tan disposats a creure en aquest destí gloriós , que fins i tot estan disposats a creure que les prediccions són tan immutables que justifiquen els seus actes sense caure en el perill de la culpabilitat : el que ha de passar ha de passar, i encara que ells actuïn per tal que passi no tenen perquè sentir-se culpables de res. Això, fins que es troben carregant sobre les esquenes una càrrega de culpa insostenible que només pot portar a la bogeria i a la mort. Loy – que malgrat els encerts de la seva producció, es troba aquí una mica lluny de la creativitat i originalitat demostrada a “El rapte en el serrall”, “ Il turco in Italia” o “Arabella”, les seves tres visites anteriors al Liceu- fa que l’escenari s’ompli sovint amb els fantasmes, les fantasies i les pors projectades per un Macbeth cada cop més conscient de la irrealitat cap a la qual l’han conduït els seus actes , i cada cop més enganxat a un nihilisme sense sortida. Tal com suggereix  el director, a l’òpera de Verdi el personatge no acaba d’agafar plena consciència de si mateix fins que mor la seva Lady. I donant-li la raó al director, tampoc el tenor Ludovic Tézier acaba de fer-se del tot seu a Macbeth, fins aquest últim tram de l’obra en la qual ha desaparegut ja d’escena aquesta Lady Macbeth defensada per la soprano Martina Serafin amb bones formes dramàtiques, i una interpretació vocal més correcte que veritablement colpidora. En qualsevol cas, quan arriba el final d’aquest muntatge en el qual el cor del Liceu es llueix ben a gust, ens queda clar que sense perdre mai la seva alta qualitat global,  a la proposta de Roy les idees potents ( com ara, la irrupció a l’escenari  i ficats dins de cinc urnes transparents  dels cinc descendents de Banco que venen a posar fi definitiu a les ambicions de Macbeth) s’alternen amb aquells altres fragments menys rutilants als quals se'ls  hi pots retreure una certa manca d’intensitat; com si per moments, la tonalitat gris s'imposés una mica al dramatisme del blanc i negre de la resta. I  ens queda també del tot clar que , tal i com diu Loy, si Verdi va començar la seva obra introduint unes notes corresponents  a l’escena de la bogeria de la Lady que arriba molt més tard , és perquè va voler marcar des del principi el malson sense sortida cap al qual s’estan adreçant els Macbeth des del primer moment de l’obra. Al cap i a la fi, el veritable perill de les bruixes , consisteix en donar-li veu als seus desitjos més arrelats.

Un ambiciós 'Macbeth' per obrir la temporada del Liceu. L'espectacular posada en escena que l'alemany Christof Loy fa de l'òpera de Verdi sobre la tragèdia de Shakespeare accentua des d'una visió cinèfila en blanc i negre, inspirada en el film 'Rebecca' de Hitchcock, el tractament psicoanalític del muntatge. La proposta compta amb un bon repartiment, però sense que els bons resultats de les seves esforçades prestacions siguin per tirar coets. La direcció musical de Giampaolo Bisanti, mancada de tensió dramàtica, tampoc va contribuir a pujar el nivell de l'aposta, encara que el públic aplaudís unànimement però sense escarafalls als participants d'aquesta producció.La festa, amb notable presència de representants de les institucions, va acabar en pau però va deixar la sensació de que pot millorar en les pròximes funcions. Cal no oblidar que els protagonistes amb pedigrí d'aquesta representació -el baríton Ludovic Tézier (Macbeth) i la soprano Martina Serafin (Lady Macbeth) -, van haver de superar la pressió del seu debut en rols de tanta exigència. Al primer se'l va notar encongit al principi i, de fet, no va començar a demostrar confiança en les grans possibilitats interpretatives del seu bell instrument vocal fins al tercer acte i, sobretot, en l'últim amb l'ària 'Pietà, rispetto, amore' i en l'escena de la mort.Serafin va tenir sempre desinvoltura dramàtica, d'acord amb les característiques del seu paper de malvada instigadora dels crims, però va exhibir desajustos en un registre que dista de ser l'adequat per a aquest paper verdià. Es va passar de decibels en els aguts dels moments d'exaltació i es va mostrar excessivament pausada en altres, encara que va lluir sempre una aclamada entrega. Però ni ella ni el seu company van acabar de transmetre la mala llet exigible a tan sanguinaris personatges embogits per l'ambició de poder. Vitalij Kowaljow (Banc), Saimir Pirgu (Macduff) i la resta del repartiment els van acompanyar amb correcció.El cor d'homes va mostrar alçada i convicció amb la interpretació en el reivindicatiu passatge de 'Pàtria opressa' i la coral transvestida de les endimoniades bruixes va aconseguir transmetre l'ambient de màgia negra que no es percep visualment en la immòbil escenografia de la sala del castell al renunciar a la presència del bosc. Loy mou tot l'univers de la tragèdia en aquest marc, amb l'escala al·lusiva a la de de la mansió de Manderley de 'Rebecca', que permet donar peu a moltes de les entrades i sortides dels intèrprets. L'únic canvi rellevant és el de la gran taula del banquet, en què Macbeth veu aparèixer el fantasma del assassinat Banc. Allà es desenvolupen també les escenes del somnambulisme i la de la mort de la Lady, a més de les de l'aparició dels espectres en caixes de vidre i les afegides del ballet.El muntatge se segueix amb interès tot i que li costa arrencar. La grandiositat escènica necessita el suport d'un millor funcionament de la part musical. Luca Salsi i Tatiana Serjan, molt més experimentats en la interpretació dels papers dels protagonistes, poden contribuir a donar una renovada visió d'aquesta estimulant pero millorable proposta.