Maestro Fellini

informació obra



Autor:
Ludovica Damiani, Guido Torlonia
Direcció:
Guido Torlonia
Traducció:
Albert Tola
Intèrprets:
Mario Gas, Mar Ulldemolins
Il·luminació:
Lluís Serra
Vestuari:
Gloria Viguer
Vídeo:
Alfonso Ferri
Sinopsi:

Prenent com a referència l’espectacle i estructura de Caro Maestro, homenatge al director teatral Giorgio Strehler, estrenat durant la temporada 17-18, presentem Maestro Fellini, peça que commemora el centenari del naixement d’una de les personalitats més extraordinàries del panorama del cinema italià i mundial. Maestro Fellini ens endinsa en un viatge a través de l’univers del director italià on mitjançant entrevistes, cartes, escrits i notes de direcció que posen de manifest i evoquen una figura de primer ordre del món artístic italià i universal, ens presenta una oda al director en forma de lectura a dues veus il·lustrada amb imatges dels seus projectes i assajos amb els actors, que també comptarà amb el testimoni d’amics i artistes que van tenir l’oportunitat d’entrar al seu món, com ara: Alberto Sordi, Giulietta Masina, Marcello Mastroianni, Anita Ekberg, Sandra Milo, Nino Rota, Roberto Rossellini, Anna Magnani, Bernardo Bertolucci, Luchino Visconti o Roberto Benigni.

Maestro Fellini ha estat versionat en tres idiomes diferents. La primera versió, en italià, de la mà d’Ivano Marescotti, presentada al Teatro Quirino de Roma el 2008 i al MAAM de Mosca el 2011. La segona al IIC de París amb Gerard Watkins com a protagonista el 2009 i, finalment, la versió amb Diane Lane i Edward Northon en anglès al Signature Theatre de NYC el 2013. Barcelona i el TAK se sumen en aquest exclusiu homenatge al director.

Crítica: Maestro Fellini

06/02/2020

Sota l'efluvi de la banda sonora de Nino Rota

per Andreu Sotorra

El 20 de gener del 2020, el cineasta Federico Fellini, mort a Roma el 1993, hauria complert 100 anys. L'efemèride no ha passat per alt del director Guido Torlonia i ha portat el vessant més humà i personal de Federico Fellini al Teatre Akadèmia, amb una triple mirada de la qual és coautor ell mateix juntament amb la guionista i productora audiovisual Ludovica Damiani: una sessió única en italià amb l'actriu Rossy de Palma i l'actor Sergio Rubini; una primera sèrie de funcions en espanyol amb l'actriu Serena Vergano i l'actor Mario Gas; i una segona sèrie de funcions en català, també amb l'actor Mario Gas, però amb l'actriu Mar Ulldemolins.

En les tres modalitats, el guió dóna la veu en primera persona al mateix Federico Fellini. I ben aviat la parella d'intèrprets —davant del faristol— es fonen amb Fellini gràcies al recull d'imatges projectades al fons —talls de documentals, entrevistes, festivals, reportatges de rodatges, fragments de pel·lícules...— que van apareixent a la pantalla, sincronitzades gairebé sempre amb allò que els espectadors estan escoltant.

La relació, doncs, entre el que es diu i el que es veu dóna un aire dinàmic a allò que corria el perill que es convertís només en una lectura dramàtica, concepte del qual es fuig encertadament fins i tot quan Mar Ulldemolins —la funció de la qual parlo— esgarrapa el silenci amb uns compassos emblemàtics amb l'efluvi de la trompeta típica de moltes de les bandes sonores dels films de Fellini.

«Maestro Fellini» —que continua amb l'estructura de l'homenatge que Guido Torlonia ja va fer a Giorgio Strehler amb «Caro maestro»— no és només, com podria semblar, un espectacle per a cinèfils i fans de Fellini sinó que és un espectacle per a tots aquells que vulguin conèixer una mica més de les inquietuds, de la bonhomia, de la ironia, l'humor i l'escepticisme heretat de pagès de la Romanya, de la passió per la feina del cinema i de la passió per la vida que va caracteritzar Federico Fellini perquè la dramatúrgia de Ludovica Damiani i Guido Torlonia parteix d'una honesta voluntat divulgativa —sense prescindir del rigor—, d'estima amb l'homenatjat, de respecte amb la seva trajectòria i sobretot de reconeixement per una obra única del cinema del segle XX.

Amb «Maestro Fellini», els espectadors fan un passeig de noranta minuts —temps estàndard de pel·lícula— per la infància del director, pel paisatge i la gent de la Romanya, pel procés de rodatge d'algunes de les seves pel·lícules, per la relació amb la dona de la seva vida i actriu Giuletta Masina, per la seva relació permanent amb el compositor Nino Rota —és revelador com Fellini li dicta com s'imagina la banda sonora de segons quines escenes—, per la importància del postmuntatge un cop s'ha fet el rodatge, per una no dissimulada aversió als entrebancs financers i burocràtics de producció i també per la seva al·lèrgia a les preguntes més tòpiques de la premsa que, en realitat, tampoc no va defugir mai.

I per fer-ho cinèfil del tot, no hi falten talls d'opinions de personatges imprescindibles en l'extensa trajectòria cinematogràfica de Federico Fellini: des d'Alberto Sordi —que adverteix que mai no se sap què hi ha de veritat i de mentida quan Fellini parla de la seva pròpia vida— a la mateixa Giulietta Masina; o des de Marcello Mastroianni a Anita Ekberg o Anna Magnani; sense oblidar el director Bernardo Bertolucci —que confessa que es va fer cineasta als 17 anys després de veure una pel·lícula de Fellini— fins al director Luchino Visconti o el personatge més contemporani, Roberto Benigni, a qui Federico Fellini qualifica de gran clown de la pantalla. Amb un programa així —marcat pel blanc i negre d'època—, és inevitable que se surti del teatre amb la banda sonora de Nino Rota al cap i, inconscienment, xiulant, als llavis. (...)