Roberto G Alonso s’ha deixat impregnar per un personatge, avui molt arraconat, que va ser bandera del surrealisme. El seu autoretrat, aparentment de traç ràpid i esquitxades de colors evoca a un treball espontani, d’aquarel·la. Però, en canvi, la pintora va treballar amb rigor i amb molta autoexigència a l’oli. Retrat del surrealisme, en comptes de formigues i pans, imagina com el blat surt de les mans fortes dels camperols: L'aliment per a qui se'l treballa. El coreògraf, que ja ha presentant vàries peces de dansa familiar (Almazuela, Zaquizamí o una irreverent Simplicísimus) i coneix bé la necessitat d'introduir diferents elements visuals per anar captant l'atenció dels més menuts. Però, Maruja Mallo, a diferència del retrat del coreògraf, és molt reflexiva, amb una mirada profunda interior que costa traspassar a l'aire i novetat que la canalla demana.
La fantasia més irreflexiva pica a la porta. En realitat, sota la forma de personatges, d’excentricitat, hi ha un treball curós en els pintors que, en el cas de Marúnica, sembla quedar-se només en l’aparença. Es percep una obsessió amb l’art en la darrera escena en la que el maniquí i les voltes de l’escena evoquen les ombres de Chirico. Marúnica, tant surrealista, prefereix viure un món paral·lel de perfecció, d’equilibri amagat entre les ombres (que disparen a llocs antagònics, probablement molt més pròxims de títols del coreògraf per a adults com són La fragilitat dels verbs transitius o el celebrat a A mi no me escribió Tennessee Williams).
Entusiasta de viure, i de descobrir, es deixa seduir per les festes i les altres cultures. El joc de màscares trasllada la coreografia momentàniament a la commedia de l’art. Potser la pega és que desactiva els rols dels personatges, els presenta descontextualitzats, com un titella sense la mà que el manipuli. El coreògraf s’ha deixat persuadir per les formes però perd l’oportunitat d’aprofondir en el personatges i les seves sucoses anècdotes. Si fa uns anys Viu el Teatre va transformar la novel·la gràfica d’El Petit Dalí amb elefants de llargues cames a dalt l’escena, ara és Marc Rosich (company d’escena de Roberto G Alonso) treballa aquesta dies amb una altra estrena, amb Dalí i el surrealisme esquixant per les parets del Lliure de Gràcia: La bruixa de la tramuntana.
La coreografia Marúnica és vistosa, però obvia tenir una breu narradora que estructuri. Com qui va a veure una exposició de la retrospectiva d’un pintor (Quadres d'una exposició) cada habitació, cada escena, cada quadre viu un món diferent. I no poder entendre el salt racional d’una pintura a l’altra, fa pensar que es tractin d'autories diferents, de corrents desordenades.
L’obra es va veure al SAT! abans que s’estrenés oficialment a la Quinzena de dansa (que quedaria ajornada per la pandèmia i que, ara es programa al MAC). Per a les sessions “oficials” (ara endarrerides a causa del tancament dels teatres pe la pandèmia del COVID-19) preveuen passar un video al vestíbul que ordeni la vida i obra de Marúnica. Sens dubte, un element indispensable que ajudarà a ordenar i fer coherent aquest treball tant dispers. Com a Laika, o Paquito forever (dos món ben distants) saber que aquell personatge o situació parteix de fets reals, dóna una consistència indispensable. La dansa de Roberto G Alonso de tuls i transparències sembla més abocada a l’aquarel·la. En canvi, ha volgut entrar en un món més profund, el de l’oli de Maruja Mallo (Marúnica), tot i que hi hagi momentàniament el joc de Laberint Striptease.
