Mata'm

Teatre

informació obra


Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Velvet Events S.L, Focus
Autoria:
Manel Dueso
Direcció:
Manel Dueso
Dramatúrgia:
Manel Dueso
Intèrprets:
Àurea Márquez, Carlota Olcina, Francesc Orella, Boris Ruiz
Ajudantia de direcció:
Daniela Feixas
Composició musical:
Bàrbara Granados
So:
Bàrbara Granados
Escenografia:
Sebastià Brosa
Il·luminació:
David Bofarull (a.a.i.)
Vestuari:
Míriam Compte
Caracterització:
Núria Llunell
Sinopsi:

Amb un tret, un crit i un assassinat que té molt de suïcidi, així comença i acaba "Mata’m". Amb tocs d’humor embeguts de Chartreuse verd, l’obra atrapa des del primer moment i ens convida a reflexionar sobre els nostres anhels i expectatives.

Un home cansat de viure, un expresidiari que acaba de sortir de la presó però ja hi vol tornar, una exprostituta amb el desig esbarriat, una adolescent idealista que es pensa que balla bé i vol ser americana. Tots aquests personatges compartiran i viuran una mateixa història, tot i que des de llocs ben diferents. L’edat i l’experiència marquen trajectes ben distints. L’obra vol ser una comèdia negra, un drama blanc, una tragèdia poètica, un vodevil filosòfic. Una obra esquitxada d’humor i d’unes imatges sorprenents i plenes de poesia. Els nostres somnis i desitjos, allò que anhelem, sigui ballar davant d’un rei, ésser estimats o simplement morir, són de fet els grans protagonistes d’una obra teatral propera i absorbent que signa l’actor, director i dramaturg Manel Dueso, autor de peces com Sara i Simon, Estriptis, Matem els homes i Fortuna accidental, entre d’altres.

Crítica: Mata'm

08/07/2014

Massa escenes i paraules per tan poc a dir

per Jordi Bordes

Una oportunitat desaprofitada. El repartiment de Mata'm augurava una peça amb molts plecs. Però no. Cal dir que Francesc Orella salva bé el seu monòleg. Que Boris Ruiz aconsegueix atrapar amb un personatge invisible (d'aquells que freguen la cinquantena i que no tenen gaire interès a ser vistos, volen passar desapercebuts, refugiats al seu cau). Que Carlota Olcina diverteix ballant puntualment amb l'enèssim paper de nena (porta mitja vida en aquest paper quan s'ha vist que té caràcter per a personatges de major edat) sabent que té un talent innat, que en realitat és d'una ingenuïtat divertida. I que Àurea Márquez no troba el seu lloc de Shirley,lamentablement.

La trama és, aparentment, prou senzilla: un home cansat de viure li demana a un antic amic que el mati. Així, ell no s'embrutarà les mans de pòlvora i l'altre podrà tornar a la presó, on se sent com a casa. Pel camí, Dueso podria indagar en quina raó hi ha per deixar de viure i, a sobre, per no ser capaç d'acomiadar-se un mateix. Però el text, per moments d'una poesia que sona ampul·losa, només insinua, no hi ha prou elements perquè l'espectador pugui fer-se una composició de situació.

L'estructura de l'obra (es presenta desordenada, tot i que només sigui un recurs, no serveix per amagar o mostrar res que no sàpiga l'espectador) i l'espai central són atractius. Però el decorat d'una doble barra que va transformant l'espai només serveix per marcar canvis d'escena. Que són continus per garantir el poc ritme de l'acció. Els actors no tenen ben resolt actuar a dues bandes. Ho fan de cara a una banda o de cara l'altra. No hi ha una raó (que no sigui la disponibilitat de la Villarroel actual) que ho justifiqui. I disposar de públic que es mira, cara a cara, és una oportunitat per a desplegar altres jocs dramatúrgics. Res,potser aixo sí que anirà millorant durant les següents funcions.