MDR- Mort De Riure

Per desig exprés de la companyia Los Galindos, els seus responsables recomanen als espectadors que no desvelin res o gairebé res del que han vist en el seu espectacle. De fet, per ser encara més coherents amb aquesta petició, el camuflen amb les inicials «MDR», que voldria dir moltes coses però que es refereix a «Mort de riure». Qui avisa no és traïdor.L'espectacle va a ritme de pantoflada lliure. I la companyia hi desplega totes les habilitats pròpies d'una troupe de pallassos. Fan pallassades, com correspon; fan malabarismes, com toca; fan acrobàcies per glaçar el cor, com Déu i el món del circ mana; i fan algun joc de mans perquè el pallasso és també mag i molt més. I tot això, treballat i depurat amb el pas del temps, els ha portat per la Seca i la Meca fronteres enllà per fer alguna parada de tant en tant a la Fira de Tàrrega, on són prou coneguts i van sorprendre de nou el 2021 amb aquest «MDR», i encara tenen temps de passar pel Teatre Nacional de Catalunya, aquest 2022, en un preàmbul de temporada.«MDR» és un espectacle que hauria d'avisar els espectadors sensibles perquè s'hi posessin bé i amb el qual Los Galindos han fet una evolució de la seva línia de clown des de la complicitat i sensibilitat amb els espectadors fins a aquesta proposta esbojarrada —en el millor sentit del terme— que rasca en el perfil de la bogeria controlada que potser, poc o molt, tothom porta dins.Com que són tres, el joc i les bufetades es reparteixen a cor què vols. Podríem dir que hi ha el cara blanca, que hi ha l'august i el contraaugust. Però aquesta classificació convencional queda força esqueixada i Rossinyol, Mardi i Melon —aquests són els noms dels tres protagonistes— diria que a vegades fan mans i mànigues per intercanviar-se els papers.Los Galindos, però, encara tenen espai per enviar un missatge subtil als espectadors (de carrer o de sala, depèn): no els agrada l'arbitrarietat de la justícia, un missatge que quan la justícia de les togues més pròxima està en hores baixes —i també en cops baixos— encara sona més oportuna que mai.¿Hi pot haver un aire poètic quan la violència desenfrenada s'apodera d'una trama ni que sigui de pista de circ? Aquesta és la clau de Los Galindos, que fan de la irreverència un recital en vers. En veu baixa, ara que no ens senten, diguem que la tradició artística ha relacionat sovint l'embolcall del pallasso amb l'absurditat de l'assassí. Diguem també que és més difícil trobar jutges de toga negra vestits de pallassos, però aquí convé mossegar-se la llengua i fer un bon mutis.S'ha definit l'estil recent de Los Galindos com una mostra del que s'anomenaria la “comèdia física”, és a dir, allò que els experts coneixen com a “slapstick” i que no és altra cosa sinó una riuada d'humor físic on es barreja la comèdia amb la farsa, els cops amb les bromes, un recurs que el cinema en blanc i negre dels inicis va popularitzar i que, portat al teatre, demana sens dubte, com deia, la bona disposició dels espectadors, tot i que els temps han canviat i també cal advertir que, a pesar de l'atmosfera esbojarrada, amb aquest «MDR» els espectadors no corren cap perill, tret que puguin patir un inesperat “morir de riure”. (...)

Fa molts anys que Els Galindos actuaven per primera vegada a la Fira causant autèntica sensació. Des d’aleshores, han recorregut un llarg camí ple d’èxits. Amb diferents formacions, aquesta troupe de pallassos malabaristes i acròbates han arribat a dominar el llenguatge del circ instal·lant-se en la excel·lència i convertint-se en un referent per a molts a nivell internacional. El seu anterior espectacle, UduL, coquetejava amb el vodevil dins la clàssica carpa, la seva Iurta. Ara han tornat al carrer, a sorprendre al respectable amb una entrada apoteòsica i portar-lo cap el seu espai, un espai “en construcció” -com ho és tot espai on s’hi fa teatre. La formació per a MDR és la del trio de pallassos tradicional: l’enfarinat, l’august i el contra august -aquí amb els noms Rossinyol, Mardi i Melón- sense carregar massa les tintes de la tradició o reinterpretant-la amb el perfum del nou circ. El seu és també el llenguatge tradicional: els paranys, la bufetada, el recurs a l’absurd, la instauració del caos escènic, l’ús estrambòtic d’objectes quotidians... tot barrejat amb la perícia dels grans acròbates: equilibris impossibles, piruetes al límit i algun truc d’il·lusionisme. Tot això, a ritme trepidant, deslliga el riure d’un públic molt ampli al que s’interpel·la constantment. És admirable la manera de lligar un gag amb l’altre i un “més difícil encara”. Però en Los Galindos això no és tot, hi ha més. Hi ha un canevas, un guió sobre un tema de gran calatge: l’arbitrarietat del que anomenem Justícia. Un guió delirant sobre un fet luctuós que afegeix brutalitat a la funció. I és aquesta brutalitat que els bons pallassos saben convertir en riure, el plus d’un magnífic espectacle per veure’l dos cops i tornar a repetir. 

Al finalizar la función, con el público puesto en pie 'muerto de risa', Marcel Escolano, intérprete y codirector y cocreador de la pieza junto con Bet Garrell, pidió a los espectadores que no desveláramos nada de lo presenciado y así lo haremos. Apenas daremos unas pocas pistas y un consejo importante: ¡No se la pierdan! Tras un arranque de impacto conducen al público a un lugar con elementos de obras que les darán inmenso juego. Allí perpretarán una farsa inspirada en los ajusticionamientos públicos. Acompañan a Escolano -¡está en superforma el veterano clown, que ejerce del inflexible y persistente Rossinyol!- los payasos Anicet Leone, también deportista de riesgo, en el papel de Mardi, y Gabriel Agosti, a quien le toca meterse en el cuello del desventurado Melón. Los tres despliegan un hilarante catálogo del mejor humor físico excediendo todos los límites para disparar el efecto cómico. Están brutales, estos maestros del 'slapstick', con sus exageradas acciones de violencia física. Tartazos increíbles que desatan las risas, e incluso alguna incomodidad, en el respetable. Hay algún momento que recuerdan a los descerebrados de 'Fargo', el clásico de los hermanos Coen y parece increíble que no acaben en la enfermería tras sus bestiales trastadas. Un nuevo enorme éxito de la compañía Los Galindos -Escolano y Garrell- que desde su creación en 1991 no han parado de sorprendernos. Que sigan así muchos años más.