Medea. Thomas Noone

Dansa

informació obra


Ajudantia de direcció:
Nuria Martínez
Intèrprets:
Javier G. Arozena, Alba Barral, Jerónimo Forteza, Erik Regoli, Karolina Szymura, Eleonora Tirabassi
Composició musical:
Jim Pinchen
Il·luminació:
Peter Lundin
Producció:
Sara Esteller, Mercat de les Flors, Thomas Noone Dance
Companyia:
Thomas Noone Dance
Coreografia:
Thomas Noone (Many)
Direcció:
Thomas Noone
Sinopsi:

Dansa física en una versió actual del mite

La Medea d’Eurípides és una de les històries de traïció més dramàtiques mai escrites. En la versió del mite que recrea Thomas Noone som testimonis de l’amor i el desamor, l’admiració i el menyspreu; veiem com els personatges competeixen entre ells a través de l’ús d’una dansa rica, complexa i molt física que ofereix un contrast entre un elevat dinamisme i moments d’exquisida fragilitat i intimitat.

Els intèrprets teixeixen la seva pròpia realitat. Com a espectadors veiem les nostres debilitats en un mirall, exposades pels personatges que fereixen i són ferits. La destresa i vigor dels ballarins es potencien gràcies a una banda sonora electrònica enriquida amb influències urbanes contemporànies.

Thomas Noone és un coreògraf que imprimeix a les seves creacions un estil físic i atlètic. Treballa amb la seva pròpia companyia a Barcelona des de 2001 (resident del teatre SAT! des de 2005). També treballa com a coreògraf convidat per a companyies internacionals com ara Norrdans (Suècia), Ballet du Rhin (França), Company E (Washington) o Stopgap (Gran Bretanya).

És director artístic del festival Dansat des de 2006 i assessor de dansa de la programació regular del SAT!. Ha organitzat per al teatre activitats addicionals de caràcter internacional (Grec, Aerowaves) i la setmana de la dansa integrada des de 2009. L’any 2011 va rebre el Premi Ciutat de Barcelona.

Premis de la Crítica 2015. Premi a espectacle de dansa


Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Medea. Thomas Noone

07/02/2015

Una tragèdia encertada

per Montse Otzet

No és gens fàcil enfrontar-se a un mite com Medea d’Eurípides i menys en dansa, un llenguatge que, en aquests temes, sol caure en suplir les paraules per gestos grotesc i pantomímics. Però aquest no és el cas de Thomas Noone que ha sabut donar a la seva obra un caràcter sobri i equilibrat. Amb una nitidesa extrema, el coreògraf atorga a cada personatge una personalitat pròpia, que es manté tant en la presència individual com en fragments col·lectius.

La tragèdia d’una dona que mata als seus fills per venjar-se del pare d’aquests pel fet de menysprear-la i anar-se’n amb Glauce, filla de Creon, es fa palès i queda suficient perfilat perquè el públic identifiqui als personatges i, el més important, senti les tensions i atmosferes que viuen els sis protagonistes. Noone utilitza un llenguatge coreogràfic que, si en aparença es percep lleuger i dinàmic, conté una dificultat tècnica que queda molt ben difuminada a favor d’un moviment respirat i generós en matisos. Evolucions molt lineals i exigents, coreogràficament parlant, es barregen amb petits gestos, i són aquests precisament els que molts cops donen el baròmetre de la tragèdia.

La interrelació dels ballarins passa per un ventall de construccions, des d’una mirada plena despit, fins a unes edificacions corporals que dibuixen belles o colpidores estampes en l’espai. Un espai, una atmosfera, que és un plat fort d’aquesta obra. I aquest suggestiu ambient, per on deambulen les emocions més extremes i primitives, es construeix gràcies a la notabilitat de Peter Lundin, un excel·lent dissenyador d’il·luminació que té en el seu currículum el fet d’haver treballat per la companyia Cullberg, experiència de la qual sap treure un bon rèdit. Un altre element importantíssim és la música de Jim Pinchen, un compositor multi-instrumentalista que ha creat una banda sonora electrònica amb una àmplia escala de sons, des de referències urbanes fins a cants i ritmes contemporanis, sense deixar de banda el renill d’un cavall o el soroll de l’aigua quan cau. Esplèndid.

Un únic però es troba en aquesta Medea, i és la desigualtat que hi ha entre els ballarins. Si bé no hi ha cap diferència que desentoni suficient per a treure-li mèrit a l’obra, Noone hauria d’intentar que tots els personatges tinguessin el nivell que li saben donar Alba Barral al rol de Medea, dura i trencada pel dolor, i, especialment, Karolina Szymura, en el paper de Glauce, en el qual la ballarina s’exhibeix com propietària d’un moviment altament notable.