Medea. Emma Vilarasau

informació obra



Intèrprets:
Roger Coma , Joan Sureda, Emma Vilarasau
Adaptació:
Lluís Pasqual, Alberto Conejero
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Caracterització:
Eva Fernández
Il·luminació:
Pascal Mérat
So:
Roc Mateu
Vídeo:
Carles Tamayo
Ajudantia de direcció:
Leo Castaldi
Producció:
Teatre Lliure
Sinopsi:

Medea i Bérénice. Dues dones, dues estrangeres. Quan el destí les converteix en desarrelades, només els queda el dret de patir o de desencadenar la tragèdia. Dues opcions, dos clàssics per al nostre present convuls.

Alejandro Andújar, finalista a espai escènic dels Premis de la Crítica 2018

Pascal Mérat, finalista a il·luminació als Premis de la Crítica 2018

Carles Tamayo, finalista a eines digitals als Premis de la Crítica 2018


Crítica: Medea. Emma Vilarasau

01/05/2018

Quan la gelosia se'n va de les mans...

per Teresa Bruna

En Lluís Pasqual ens va dir a la presentació de Medea que "el decorat i el vestuari hi són però és com si no hi fossin." Però hi són. Només entrar a Sala Gran del Lliure ja quedes impressionat per un espai immens, amb un terra negre, buit, de rajoles grosses i emmarcat amb cortines negres. Hi ha dos nens i el seu coach  (Joan Sureda), jugant al hockey amb dues escombres planes. Al fons, una pantalla tan gegant com l'espai reprodueix música de Nirvana, Radiohead, Metàllica... també en blanc i negre. Els nens van fent i el públic va entrant. Se sent una cançó, els nens s'hi afegeixen cantant i surten dient, -almenys el dia que hi vaig anar-: "Ja hem de marxar"?

I comença la història. La tragèdia. Un tema que demana a crits un debat. Emma Vilarasau és Medea. Absolutament. Tant, que quan acaba i saluda, tornem poc a poc a la realitat fins que ens aixequem entusiasmats a aplaudir a la que tornem a reconèixer com una actriu que passa una hora expressant una tensió màxima, entregada rotundament al personatge i tota mullada. Aconsegueix fer-nos entrar tant a la història que oblides que allò no està passant de debò. A més, parla i interpel·la al públic perquè l'entengui i la recolzi. Tret de les paraules del rei Creont. que ens situen en un temps de l'antic Corint al principi, la resta pot passar ara mateix. Una dona d'un país llunyà hi va a viure amb Jason, un home aparentment feble a qui ella treu les castanyes del foc i situa al lloc on és: poderós, respectat i admirat. Un heroi, en dirien 2000 anys enrere.

Però Creont, que té el poder, vol que aquest heroi sigui per a la seva filla. I la resta ja la sabeu. És la història duríssima d'una dona que ho ha donat tot per amor, i que es veu ultratjada fins al fons: li prenen el marit, la casa i no li permeten ni un espai llunyà per viure. Cal dir que Jason s'ofereix a ajudar-la, estigui on estigui. Hem llegit o sentit parlar molt sobre Medea, a qui es descriu com una dona ferida, maltractada, estrangera sense possibilitat de tirar endavant. I enamoradíssima de Jason. Es diu que cal mirar la seva part bona, perquè la resta es la resposta a uns instints i a una irracionalitat que no pot dominar i se li escapen de les mans. 

I aquí ve el debat. Vaig sortit amb ganes de parlar-ne amb qui fos, fins interpel·lar uns amics que vaig trobar! Tot s'hi val? Cal entendre que una dona mati el seu germà per amor, a una rival a qui no coneix per gelosia i als seus propis fills per venjar-se i fer així al seu examant el pitjor dels mals? Quants cops hem sentit ja, en el que va d'any, de pares que maten els fills i després se suïciden o ho intenten? Què ens vol dir, exactament, Eurípides, vora 431 anys abans aC.?

La Medea de Lluís Pasqual -i Alberto Conejero, i Emma Vilarasau, i Roger Coma, i Andreu Benito,i els nens...-  aconsegueix enlluernar-nos, enganxar-nos, sortir en estat de shock però extasiats i, sobretot i malgrat un minimalisme absolut, no sortir igual que quan hem entrat, que és la màxima del teatre. Gràcies, Lluís, una vegada més.