Medea. Emma Vilarasau

informació obra



Intèrprets:
Roger Coma , Joan Sureda, Emma Vilarasau
Adaptació:
Lluís Pasqual, Alberto Conejero
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Caracterització:
Eva Fernández
Il·luminació:
Pascal Mérat
So:
Roc Mateu
Vídeo:
Carles Tamayo
Ajudantia de direcció:
Leo Castaldi
Producció:
Teatre Lliure
Sinopsi:

Medea i Bérénice. Dues dones, dues estrangeres. Quan el destí les converteix en desarrelades, només els queda el dret de patir o de desencadenar la tragèdia. Dues opcions, dos clàssics per al nostre present convuls.

Alejandro Andújar, finalista a espai escènic dels Premis de la Crítica 2018

Pascal Mérat, finalista a il·luminació als Premis de la Crítica 2018

Carles Tamayo, finalista a eines digitals als Premis de la Crítica 2018


Crítica: Medea. Emma Vilarasau

18/04/2018

Sota la tràgica pluja d'aquest molt potent muntatge, l'esplèndida Emma Vilarasau mostra tota la raonable fúria de Medea

per Ramon Oliver

Una  enorme caixa  negra  de parets fosques i terra humit damunt del qual dos nens juguen a pilota amb un tècnic del teatre convertit per una estona en actor futbolístic, mentre per una no menys immensa pantalla desfilen potents imatges de concerts en blanc i negre ( Nirvana, en concret, en el moment en què vaig entrar al teatre ) . Així és com ens rep aquest cop  Lluís Pasqual : recordant-nos  que aquesta fantàstica sala que és el Lliure de Montjuïc , va ser pensada per Fabià Puigserver com un espai en permanent transformació capaç de sorprendre’ns un i altre cop. I preparant-nos ja d’entrada pel concentrat de tragèdia –seixanta minuts de màxima intensitat- que és a punt de desencadenar-se aquí dins, coincidint amb la gran tromba d’aigua que cau a l’escenari :des que  Ivo van Hove va presentar  “La força oculta” en aquesta mateixa sala, no s’havia vist res semblant a Barcelona.

 Llavors, sota la pluja que cau a bots i barrals i que amenaça amb anegar-ho tot, irromp amb fúria, dolor i ràbia infinita la  Medea d’Emma Vilarasau. I allà es queda , sense rebaixar mai ni un punt d’aquesta fúria, d’aquest dolor i d’aquesta ràbia, agitant-se nerviosa entre crits plens d’angoixa, exhibint tota la impotència d’un animal acorralat –només cal veure-la , corrent per l’escenari encaputxada com si estès a punt d’anar a una mani anti sistema i molla fins els ossos- i exhibint alhora  l’amenaça d’una desesperació que pot fer encara molt de mal al seu voltant .  Mostrant  en tot moment les ferides, per tal que ningú pugui oblidar-se de l’ofensa brutal de la qual està sent objecte. De fet, si algun petit retret se li pot fer no pas a la sensacional creació d’una Vilarasau  imponent sinó a la forma com Pasqual aborda el personatge, és que no ens permet mai veure una Medea situada en cap altre registre que no sigui aquell que es mou en  tot moment al límit. Fins i tot, quan resta exhausta. Tot i que la mirada de Vilarasau adreçada de tant en tant al públic  o increpant-lo per tal que rigui davant la  “comèdia” que s’està representant davant els seus ulls, sí transmeti alhora la ferotge vulnerabilitat d’aquesta dona estrangera que, igual com és capaç d’acceptar totes les malifetes que ha fet en nom de l’amor, és capaç també d’autodestruir-se destruint allò que més estima. I que, igual com ens horroritza per l’acte que és a punt de cometre, és capaç també de generar en nosaltres prou nivell de comprensió com per entendre perquè els fa.

Pasqual ens presenta una “Medea” tan visualment aclaparadora com radicalment sòbria; dos conceptes aparentment antitètics que aquí, conviuen amb resultats sovint fascinants.

Pasqual, com ja he dit,  , no li permet a la bruixa estrangera ( i aquesta idea d’estrangeria que condemna a la marginalitat està també molt ben plasmada  ) ni un segon de relaxació .  I , per contra, no li permet al rei Creont d’Andreu Benito  que expressi com cal el seu dolor davant l’assassinat de la filla; en aquest cas, crec que la contenció resulta excessiva.

Però més enllà d’aquest parell de decisions potser qüestionables, ens presenta un muntatge tremendament potent (cal destacar també la molt ajustada presència del Jasó de Roger Coma) , i ple a vessar d’escenes tan intel·ligentment impactants com ara l’esplèndid moment en el qual Medea culmina el seu acte de venjança en companya d’aquells mateixos nens que, fa una estona, jugaven tranquil·lament a pilota. Quantes coses terribles , poden passar en tot just seixanta minuts!