Mellizo doble

informació obra


Direcció Musical:
Niño de Elche
Intèrprets:
Niño de Elche, Israel Galván
Direcció:
Israel Galván
Coreografia:
Israel Galván
Sinopsi:

Amb aquest espectacle, Israel Galván i el Niño de Elche havien previst presentar-se l’any passat a Avinyó. Les circumstàncies ho van impedir. Ara porten Mellizo doble a Girona. Una bogeria a dos, una proposició única i alhora clàssica i contemporània, amb un peu en la tradició i l’altre en la innovació. El trencament amb la puresa de l’ortodòxia que defineix aquests dos artistes indefinibles. Un espai de trobada on posen en comú tot el seu coneixement del flamenc més clàssic per fusionar-lo amb les avantguardes del segle xx, la música tecno, l’electrònica o el minimalisme. Un cabaret nu, sense decorat o vestuari que explota a fons l’íntima connexió entre els dos creadors iconoclastes.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Mellizo doble

29/11/2021

Talent bessó flamenc

per Jordi Bordes

El Niño de Elche (Elx, 1985) té un magnetisme amb el seu cante experimental que casa perfectament amb el baile d'Israel Galvan (Sevilla,1973). Ells diuen que són bessons. En part, deia Jordi Coca arran de la seva darrera dramatúrgia a La Gleva (Shakespeare i Beckett: Maleïts bessons) tots som germans perquè compartim uns fets principals: tots naixem i morim. Però, és cert, entre aquests humans que exprimeixen l'art fins al límit, hi ha una relació molt especial. No és el primer cop que treballen junts. Ja van fer una incursió a La fiesta. Però, en l'estrena al Grec, es veia com una mena d'assaig, tot per enfilar, pràcticament. Ben diferent és aquesta presentació. En què, tot i que té una base musical molt més potent que les habituals de Galván (i, sovint, del mateix cantaor Niño de Elche, per estrany que sembli) hi ha una escolta fina. I un moviment molt acurat.

Les dues parts són ben diferenciades de la peça (i ben desequilibrades). Ensenyen una part més blanca, de joc, de provocació I una altra, de negra, en què hi ha una major profunditat (però sempre capaços de portar l'extrem al ridícul). El flamenc hi és però, sovint, en buit. Perquè el Niño de Elche canta solenciant alguns versos, algunes notes i deixant que la melodia ressoni per la ment de l'espectador. Ell punteja els fi de vers, com qui marca el mínim perquè hi hagi la màxima llibertat. i Galván ho ompla d'imatges, i de percussio amb el seu zaparteado. És com un canari que juga amb els elements que té a la gàbia, desprocupadament. Movent amb petites puntades, caixes i tarimes rodones microfonades. I, cap al final, balla sobre la sorra, amb una sonoritat que recorda als números mítics de Camut Band (Sonoritats), però sempre amb unes cames rapidíssimes i uns braços, angulosos, que marquen límits i alhora, projecten línies a l'infinit.