Fins fa pocs anys, segurament que molta poca gent coneixia la història fosca de l'antic convent de les Oblates de Tarragona que es va convertir en presó de la dictadura franquista després de la guerra civil. Afortunadament, les noves generacions interessades en la Memòria Històrica han anat posant les coses al seu lloc.
Dos mesos després de l'acabament de la guerra civil, el 6 de juny del 1939, les dones presoneres que estaven a la presó de Pilats van ser traslladades al convent de les Oblates, que va ser habilitat sense condicions com a presidi en un temps on la presó era el passaport cap a la mort. Moltes d'aquelles dones, realment, hi van morir, presumptament de malaltia, sobretot de la tubercolosi, una de les plagues de la guerra i la postguerra.
A la presó de Pilats, però, el règim franquista no hi va destinar només les dones del bàndol republicà català que havia empresonat sota qualsevol excusa o denúncia sinó que hi va traslladar també altres preses provinents de presons de Madrid, Toledo o Saragossa. I amb la saturació de les internes és quan es va convertir en presó el convent de les Oblates.
La societat de Tarragona ha recreat en els últims anys el que es coneix com «la nit negra tarragonina» quan les dones van ser traslladades a peu i humiliades pels carrers de la Part Alta de la ciutat fins a la nova presó, custodiades per les monges del convent i dins de la política de col·laboració de l'Església catòlica amb el règim de la Dictadura.
Entre aquelles dones ingressades a la presó de Pilats, hi havia una jove, provinent de la pagesia, de la població de Duesaigües, al Baix Camp: Elisa Cardona, 21 anys, que havia anat a Tarragona per treballar de serventa en un hotel de la població, establiment que va ser incautat pels comitès antifeixistes i on sembla que els seus propietaris havien amagat un capellà i algun simpatitzant del franquisme durant la guerra.
Els escamots incontrolats i criminals del comitè antifeixista que van actuar durant els primers mesos després de l'aixecament militar van afusellar els propietaris de l'hotel. I una delació anònima acabada la guerra va assenyalar la jove serventa, Elisa Cardona, com a còmplice, mai confirmada per ningú, d'haver col·laborat amb el comitè assassí. La jove Elisa Cardona va ser detinguda a la mateixa població de Duesaigües, on la seva família regentava un petit hostal del poble, va ser detinguda una nit a les antigues escoles per la patrulla de la guàrdia civil, i va ser portada a Tarragona, a Pilats, d'on ja no va sortir. I el 22 d'abril del 1939 va ser afusellada després d'un judici sumaríssim a pena de mort sense que la seva família en sabés res fins que, per atzar, els va arribar la notícia un temps després. Mai es va poder recuperar el seu cos.
Faig tot aquest preàmbul perquè «Memòria de les oblidades», aquest —no goso dir "espectacle"— sinó aquest "testimoni històric" que protagonitza l'actriu Rosa Andreu a partir de la ficció documental de la dramaturga Tecla Martorell es tanca amb un fugaç record al cas de la jove Elisa Cardona, una de les úniques dones republicanes afusellada pel franquisme al Camp de Tarragona.
Aquesta escena, la més dramàtica de totes, clou una mirada a un passat imprescindible de recuperar i que Rosa Andreu broda posant-se en la pell de quatre de les dones que van ser traslladades a les Oblates on van morir al cap de molt poc temps, no per afusellament, com Elisa Cardona, sinó per un altre tipus de subtil pena de mort, la malaltia que les va anar minant per dins en unes condicions inhumanes.
L'actriu Rosa Andreu, amb diferents perfils d'estil de veu i registre, segons cada personatge, només amb uns petits retocs de vestuari a peu d'escenari: un mocador de cap, un guardapols, un coloret a les galtes, una bossa de mà per fer cantonades... i sempre amb la banda sonora de fons de l'acordionista en directe, Ferran Barrios, es va posant en la pell de quatre de les dones —algunes vingudes de fora de Catalunya— que van ser empresonades a les Oblates i que havien deixat enrere sisplau per força la seva feina de minyona, de mestressa de casa, de portera d'escala, de treballadora de la neteja o de prostituta, només per haver simpatitzat amb la República, per haver celebrat la nova vida o per ser família de republicans i, per això, potser denunciades per veïns o per accions de revenja, a canvi d'un plat de llenties del règim.
Són quatre breus monòlegs —la peça té 65 minuts— que no només donen la veu a les quatre protagonistes documentades sinó que representen també la veu de centenars de dones com elles que van patir la mateixa humiliació i injustícia, no només a les Oblates de Tarragona, sinó en altres presons que es van habilitar després de la guerra civil per mantenir la continuïtat de la repressió de l'aixecament feixista contra la República legalment establerta.
La proposta és escènicament austera perquè la força de la paraula no necessita sofisticacions. La il·luminació és gairebé l'únic matís entre personatge i personatge. I tant Rosa Andreu com Ferran Barrios creen una atmosfera de respecte que es balanceja entre la memòria històrica, el document, l'homenatge i el realisme passats per l'alambí de la ficció, cosa que converteix «Memòria de les oblidades» en una proposta sense fronteres d'edat, tant per a espectadors que mantenen la ferida familiar com a herència com per a aquells que desperten ara després d'un llarg silenci col·lectiu que les circumstàncies polítiques més recents no han fet altra cosa sinó deixar al descobert. La memòria és tan necessària com cruel perquè acaba constatant que el cercle, dissortadament, continua donant voltes i la majoria de vegades malda per repetir-se. (...)
