Miércoles que parecen jueves

Podem dir que s'ha obert un nou segell teatral? Si es pot considerar Sergio Blanco com a pare de l'autoficció (Memento mori, Covid451), ara aquest muntatge li fa una volta més i es podria batejar com a "para-autoficció". En realitat, no és nou que una actriu interpreti el paper d'un autor dramàtic. Ara, que segresti tota l'audiència a punta de pistola i que la policia bloquegi la sala sí que té un aire de paròdia disparat. I permet moure la trama de la realitat a la ficció per un laberint de possibilitats molt suggerent.Clara Sanchis es disfressa de Juan José Millás per pronunciar una conferència sobre la realitat i la ficció. És evident que és una ficció que es tenyeix de realitat. Però és que tot, avui, està passat pel tamís del relat i es converteix automàticament en ficció. La memòria i el record, doncs, són ficció del passat. I que sigui una ficció de segona o tercera generació (una transformació cada cop més distant de la realitat austera) és relativament poc important. És com això de confondre el dimecres i el dijous d'una setmana convencional, que insinua el títol: Més o menys, tots dos són dies laborables de la meitat de la setmana. Ara, segur qua a Wednesday Addams (de La família Addams) no li faria cap gràcia que la confonguessin amb el nom de Thursday Addams. Tot és relatiu en aquest mon líquid i transformable.Clara Sanchís fa el paper de Millás. I lamenta que li hagi tocat aquesta còpia, perquè hagués preferit una vida més intensa i estimulant emulant a Juan Carlos I. Com un personatge pirandelià (Sis personatges en cerca d'autor) ella no té més remei que soportar el rol i provar de conviure-hi en la trama que decideixi el demiürg. A partir d'aquest punt de partida la trama va espategant, amb bona dosi d'humor patètic i un joc infantil de polis i lladres amb la intervenció de l'intermediari (potser milor no revelar més) que aconseguirà informació rellevant per a reduir l'atacant. O no. Deixem que la vostra ficció tenyeixi el relat. La peça agafa velocitat en cada gir a partir de l'entrada d'un tema o situació però s'allargassa massa fins a la propera embranzida. La peripècia és distreta i pot interessar a neòfits del teatre i, sobretot, als que els encanta mirar en els miralls esmerilats de'n Millás. De fet, fa unes setmanes que Jose Sanchis Sinisterra deia que la realitat es mira sempre per un vidre translúcid i és impossible atrapar-la. A aquest dramaturg (que tot just ara la ala Beckett impulsa un cicle dedicat a la seva trajectòria) prefereix que la realitat s'escapi per poder fabular des de la ironia. Ben bé el que resol Mari Gas en aquest muntatge senzill i de resultat efectiu.

Dimarts, encara que podria haver sigut dimecres i, per tant, podria semblar que fos dijous, Asunción Ortega, és a dir, una senyora vestida amb gavardina y boina que era l'actriu Clara Sanchis (o potser era, com assegurava ella mateixa, l'escriptor Juan José Millàs... tant se val), va segrestar el públic de La Gleva i els va convertir en pares i mares d'alumnes i, com que en realitat (o en la ficció...) ella (és a dir, ell) era Juan José Millás, els va fotre una xapa en forma de conferència sobre la realitat i la ficció. El text, sota direcció de Mario Gas, prové de llibres, articles i pensaments publicats per Juan José Millás, un autor que sempre ha transitat en aquest espai invisible, només imaginable, delicat, esmunyadís que hi ha entre la veritat i la il·lusió.Amb rehens i una pistola (pum!, fot, de tant en tant) la protagonista es cola en la sala d'una escola per fer la seva xerrada a les mares i pares dels alumnes. Arrenca a parlar de tal manera, amb tanta convicció, que un podria pensar que, efectivament, qui parla és l'escriptor. Per què hauria de fer-se passar, precisament, per Juan José Millás, un personatge que ni tant sols estaria a la llista de persones en les quals un voldria convertir-se?, enraona la senyora, que es mou amb agilitat i amb prudència (l'estan buscant per suplantament d'identitat!) damunt de l'escenari. En tot cas... "no se me ha ocurrido ser Juan José Millás", "me ha ocurrido ser Juan José Millás". Una cosa molt diferent, encara que, en el terreny delirant en què es mou, un ja no sap...Després de més d'un any de representacions, la Clara Sanchis ja no deu saber qui és. Aquesta és la clau de l'obra: ella es capbussa en textos (el segell de Millás és inconfusible) que capten una espurna de realitat i la farceixen de fantasia per fer-nos pensar (la teòrica conferència va d'això: fer llegir -pensar- els estudiants). A partir d'anècdotes verídiques i, potser, insignificants, Millás/Sanchis ens agafa de la mà i ens condueix per les tortuositats de la imaginació fins a conduir-nos a dubtes transcendentals de la humanitat: on està el límit entre "la cordura y la locura"? És més perillós un nen que dissabte es queda a casa llegint Dostoievski que un que se'n va de borratxera? Pot una mosca demanar ajuda des de dins d'una nevera...? Són necessaris, els deliqüents? Deliciós discurs, meravelloses argumentacions.Com s'entén, tot plegat? Té tota la seva lògica, en aquesta bombolla millasiana en la qual estem idíl·licament atrapats: "Leía tus libros y... ¡eran míos! ¡Los habría escrito yo...!", li explica la senyora al mateix Millás, en un cameo virtual. Potser qui la hauria de treure de dubtes és José Luis Cuerda: el genial cineasta deixava ben clar a la seva pel·lícula Amanece que no es poco que quan algú llegeix malament un llibre, les conseqüències poden ser nefeastes...