Un bon raig de vi dolç deu haver corregut per les venes d'Epidèmia Teatre per signar aquesta divertida bogeria de Mistela Candela Sarsuela. S'atreveixen amb tot i sense manies. Com més desbarrada la posada en escena, millor funciona. Perquè, a més de passar-s'ho bé procuren que el públic els segueixi, que es contagii de les seves bromes (per previsibles que siguin). Tela..., la senyora del local. L'argument que talla i enganxa arguments de'n Serafí Pitarra i de'n Vidal i Valenciano (potser caldria més llums per saber qui és de què) assumeix el risc que farin aquests autors en la seva època: En Pitarra faria un rap? Aquesta és la divertida proposta d'aquest títol. Si és divertit sentir les seves declaracions d'amor en vers atrofiat, és molt bona idea (Epidèmia és companyia musical) donar-li un toc de rap. Tal com sona. Evidentment, l'interpreta el personatge més jove de l'escena que va adonant-se que aixo de l'amor (fins i tot amb els ulls clucs) potser no és tant agradable com pinten a les novel·letes. Els d'Epidèmia Teatre que feien una mirada al poliamor a Bed&breakfast, ara, directament, pensen que potser millor la solteria ben portada...
En l'altra racó dramatúrgic, els dos joves que s'agraden i s'estimen i es tenen gelos de les relacions i que creuen que només podran casar-se si els hi toca la loteria. Un ximpleria molt primeta però que dona argument a una lluita tipus Bola de drac en la sastreria. Tal com sona. De fet, les trames folletinesques tipus La tardor barcelonina de'n Pujols, o Una monja enterrada en vida construeixen aquest dispositiu còmic sobre un paper imprès 100 anys abans. Epidèmia Teatre és molt jove però ja segueix les passes de The feliuettes (The feliuettes, Cobi, Curro Naranjito i Akelarre) i dels desapareguts Egos Teatre (Rudiggore, La casa sota la sorra i L'esquella de la Torratxa del mateix Pitarra! Si van sortir de l'Institut del Teatre amb una peça que beu de temps contemporanis 9to5 i es van atrevir a fer un musical amb cançons d'amics de les Arts (Bed& breakfast) ara és quan se'ls veu més alliberats d'equipatge. Es descobreix alguna cosa en aquesta funció al Maldà? Que és molt sa riure's i compartir surrealisme tronat amb el públic (mentre s'aguanta el bigoti postís d'indiano o s'exhibeix davant d'un jovenet ingenu arrossegant l'esquena al portal i amb urpes de tigressa). Com a El bon policia o Nadales. El Maldà, la màgia és que funcioni tant senzill i fresc. Sobretot, si el públic hi assiteix amb ganes de passar una molt bona estona.
