Atenció a la cita: la banda del trio femení de punk-pop The Prinzelles es justifica perquè diu que si bé sap com tractar els instruments (guitarres elèctriques i bateria) no se'n surt prou bé amb les lletres i per això s'empara en composicions originals de The Mamzelles —els més eixerits entendran la relació de dues -zelles—, que per cert també són tres i van remoure el panorama del musical català quan van arrencar en clau teatral.
Per sortir-se'n del tot, The Prinzelles han adaptat al català una obra del dramaturg i director escocès David Greig (Edimburg, 1969) i, en clau de musical però també en clau de narració teatral, les tals The Prinzelles acaben explicant una història que té un tret de sortida suau i que va pujant de to àcid quan grata en les dificultats d'una família escapçada per la tragèdia de la mort de la mare en accident, amb un pare amb esclerosi múltiple i una filla adolescent que encara té dret a somniar.
«Monster. De prop ningú és normal» és també una obra que parteix de la febre per la moto. Només hi faltaria la sentor de gasolina escampada per la sala. Arribant al teatre, al vestíbul, una Ducati de debò dóna la benvinguda als espectadors com si es tractés del saló del motor. Potser és per atzar, però la protagonista es diu Cati —de Ducati, segurament.
Entre peça i peça de The Mamzelles, la banda de les tres Pinzelles pitja fort les cordes elèctriques i la bateria. La direcció de Roberto Romei ha fet que no hi hagi desequilibris entre la part musical i la textual. Els qui reclamen teatre per a joves tenen en aquest muntatge una proposta evident. Entremig, el relat evoluciona narrativament i intercalant cadascuna de les tres actrius en la diversitat de personatges: el pare amb esclerosi que perd la vista, la filla Cati que intenta amagar les deficiències del pare, l'assistenta social que tafaneja per resoldre'ls la vida... I, en un flashback del record, les relacions sentimentals del pare, les sortides amb moto amb la parella, el cuquet de la carretera...
En un moment donat —malgrat la distància generacional— m'ha semblat que en la banda sonora de l'obra hi podia encaixar una de les peces més populars del malaguanyat Pere Tapias, titulada precisament «La moto», una peça divertida, com ho és també en el fons la comèdia de The Prinzelles, i que acaba amb la moto estavallada contra una paret. Reservo per als espectadors l'exercici de trobar-hi les semblances i les diferències. Al cap i la fi, The Prinzelles situen geogràficament l'acció per sota de la conurbació de Barcelona, més avall de Vilanova i la Geltrú i el Garraf —petita pàtria de Pere Tapias—, a tocar de Calafell, Coma-ruga, la costa mediterrània i els collets prelitorals, un paradís per als bojos de la moto i la velocitat del motor sobre dues rodes. (...)
