Mujer en cinta de correr sobre fondo negro

Teatre | Nous formats

informació obra


Intèrprets:
Alessandra García
Direcció:
Alessandra García
Autoria:
Alessandra García
Sinopsi:

L’espectacle revelació al premis Max 2022 fa una radiografia del ciutadà de barri humil a través de l’humor, la paraula i el moviment.

Aquest espectacle performatiu fa una radiografia del ciutadà de barri humil, en què una dona reflexiona sobre la superproducció tèxtil, el capitalisme, l’entreteniment, la cultura, els idiomes, el malnom i el sector serveis. Però, sobretot, presenta una història plena de riure i pensament, en la qual es balla la paraula. La boca fa coreografies i les repeteix sempre. Un cos exposat, una energia a punt d’explotar, un espai travessat.

Alessandra García, nascuda a Màlaga, en deu anys ha muntat i desmuntat una companyia per actualment entrar en el món de la performance i convertir-se en docent. La seva línia de treball correspon al teatre postdramàtic i participatiu. Se sent més prop de l’art contemporani que del teatre.

Ha creat obres i participat en peces com Aquella Postura, Vulva o Patrimonio, i ha estat de gira amb No se registran conversaciones de interés. És directora del Festival de Escena Viva Autóctonxs en el Teatro del Soho de Málaga.<

Guardonada amb el premi max 2022 al millor espectacle revelació, el premi Ojo Crítico de Teatro 2022 i el premi Ateneo Teatro a la millor actriu.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Mujer en cinta de correr sobre fondo negro

18/03/2023

El missatge lúcid del caminar

per Jordi Bordes

Alessandra García és una bèstia escènica. Com Sergi López a Non solum exprem cada vèrtebra de la seva columna tot passejant sobre una cinta de correr d'un metre i mig d'allargada per demostrar com l'estatus social comporta una manera de caminar. La seva arrencada és fulgurant. Venç per KO a tots aquells que es mostraven escèptics al seu treball. A partir de llavors, ja relaxa el to i mostra altres personatges del seu mostrari en barri humil residencial de l'extrarradi. El seu enamorament pel capitalisme és la nostra buidor. Juga constantment a la provocació, sense la cantarella d'una monologuista i picant l'ullet a rebentar el corpus de l'alta cultura. O és casualitat la semblança del seu títol amb la de novel·la (adaptada a l'escena) Señora de rojo sobre fondo gris? La llengua és del poc que ens distingeix, assegura, en canvi. Efectivament, hi ha més semblances entre dues comunitats de la classe obrera que entre l'alta cultura i l'entreteniment. De fet, ella busca subvertir paraules i conceptes i convertir el seu discurs surrealista amb una coreografia a tocar del clown amb un cant a les minories. Com l'Alba Sarraute de Mirando a Yukali, La diva o Desvariacions d'Otel·lo (la prèvia al Desdèmona, que s'ha pogut veure recentment al TNC). Fa un cant de classe sense la contundència de Massa diva per a un moviment assembleari de Juana Dolores (que ho canvia per empatia) i canta a la dona que cal reivindicar, sense arribar a la tragèdia d'Agnés Mateus (Rebota, rebota y en tu cara explota). Hi ha un to desenfadat que pot recordar a The followers (Cry babies).

L'actriu és una màquina de presentar les situacions amb el mínim d'elements possibles. Una corda de nusos, les baules d'una cadena, una pilota amb la seva manxa taronja i una cinta comprada per teletienda (si més no aquesta és l'aparença). Ella i el públic. La peça parteix d'un ritme accelerat i sap escoltar bé la respiració dels espectadors per donar marge al riure i a la sorpresa. La capa de l'humor domina però, per sota, va llençant bombes de profunditat al dia a dia i al pensament políticament correcte.