Nest

Teatre | Dansa

informació obra



Autoria:
Marie Gyselbrecht
Sinopsi:

El cotxe és un dels símbols més poderosos de la civilització, una marca de llibertat i riquesa, un símbol d'estatus. Tot i que de vegades també es pot convertir en el substitut d'una llar, un espai provisional on fer nit. Què passaria si la nostra privacitat fos obligada a existir en l'espai públic? I si haguéssim de fer niu en un lloc qualsevol? Espavilar-nos sense llar, sense sostre.

Passaré la nit al meu cotxe, no és gran cosa, és com acampar. Una nit es converteix en dues nits, tres nits en una setmana, una setmana en un mes... Sempre intento aparcar al voltant de zones industrials, espais oberts al darrera de grans magatzems... Condueixo de nit, assegurant-me que el lloc estigui tranquil i buit, sense més gent al voltant. Sóc a casa. Això és tot. El vent bufa i la finestra tremola una mica, algú intenta entrar?

(Extracte del documental USA: Homeless Students in California)

 

Nest és un diàleg entre les danses urbanes i la creació contemporània, una peça pensada per a carrers i espais no convencionals dirigida per Marie Gyselbrecht, intèrpret i creadora graduada a l'Acadèmia Experimental de Dansa de Salzburg (SEAD, 2005). Marie Gyselbrecht és membre de la companyia Peeping Tom des del 2008 i ha treballat per a coreògrafs com Alain Platel. Com a creadora ha estrenat Waiting Room- A life in transit, una instal·lació que es va presentar a la Brussels Gallery Weekend i diversos centres culturals internacionals. Durant el 2018 va dirigir Taverne, una peça de dansa i teatre per a HOTEL Col·lectiu Escènic que s'ha pogut veure a Bèlgica i la Sala Hiroshima de Barcelona.

Crítica: Nest

20/04/2022

A tot gas

per Jordi Bordes

Un cotxe al capvespre en un descampat. Podria ser el signe de la llibertat, del descobriment sexual. Podria ser la desmostració de la migradesa econòmica, d'una precarietat que impedeix viure en un espai mínim. Aquest niu (ben diferent del que el Sismògraf acollia el 2020 amb Le nid) ensenya una vulnerabilitat extrema, una violència gratuïta, una venjança i una baixesa moral que incomoden.

En la recerca de la intimitat, de l'espai en què ningú molesti a una parella, hi ha l'amenaça de la violència. Marie Gyselbrecht posa el dit a la llaga i apreta ben endins. El cotxe és un camp de batall. El descampat és un lloc impune, La consciència no sembla viure en aquest paratge i com a Una gossa en un descampat les víctimes se senten indefenses. Un lloc de fragilitat per aquell que se sap en inferioritat per culpa de no disposar de res que l'avali (riquesa, dret a la residència i al treball com a La nit just abans dels boscos... El repte és trobar en aquest espai de buidor la força per redimir la humanitat en un acte íntim, de reconeixement de cada individu- Però la peça, amb el cotxe com a quart personatge (a més de la parella, un actor interpreta dos agents privats amb comportaments antagònics; cap que dignifiqui la relació de parella) apreta l'accelerador a tot gas. Es deixa persuadir per una coreografia de batalla, evolusionant pel capó, el sostre o el maleter del cotxe. És efectista i demostra un exercici de compenetració i de rigor en el moviment però obvia la vulnerabilitat. A la violència se li respon amb més violència. O amb la sortida, cames ajudeu-me, de la noia.

Un quadre demolidor d'una societat amb els valors en crisi. Res sembla donar un aire d'oportunitat a la humanitat. Tot és brut, deixat, irresponsable, de foc d'encenalls. Hi ha molt material inexplorat en aquesta fortuïta i desagradable confrontació. La proposta s'enganxa a una violència desesperada, a una coreografia de persones que doblen als protagonistes en les pel·lícules d'acció. Sense conèixer gaire res més de les seves desdibuixades vides.