No sabem res del campo

El treball de Clàudia Serrahima és minuciós fa olor a lavanda i aconsegueix que la fricció d'un llumí en el fòsfor d'una capsa de mistos encengui una explosió de llum. Els espectadors són tinguts per convidats a una celebració íntima entre anònims, com aquella sensació de l'explosió dels sentits, de Teatro de los Sentidos que fa anys habiten el Polvorí de Barcelona. Hi ha aquell xiuxiueix (de fet, ni parla) de Jomi Oligor i Shaday Larios (La màquina de la soledad). És evident, doncs, la influència de Xavier Bobés (Cosas que se olvidan fácilmente, Corpus). Serrahima dibuixa un espai propi. Que sap delimitar amb unes mans que obren maletes, calaixos i encenen ciris. El més m-inim és la metàfora de tota un fil d'històries familiars, com el desplegament d'un arbre genealògic. En aquestes ombres, les caixes de llumins de records són un rastre preciós comú. Cada caixa respon a noms i situacions diferents. Els models sempre són diferents. Els trajectes que es van perfilant, fent fileres de llumins es va dispersant per l'espai. Cada individualitat s'amuntega en un món col·lectius 8de caixetes particulars que fan filera, l'una darrera l'altra. Com fitxes de dòmino. Serrahima ho mesura tot. Com si tracés la seva història. Com si l'hagués explicada milers de cops. Com una artista nòmada, narrant tragèdies amb una auca sense versos. Meravellant des de la seva petitesa. La seva afirmacio és una negació "No sabem res del camp". I amb flors seques i una estrema sensibilitat segueix vagarejant camins enllà. A la coreografia de les caixes i els llumins i altres elements que esquitxen els noms amb elements que els defineixen (en una primera comunió o en un casament) al costat dels llumins que es representen, s'hi afegeix una altra coreografia exquisida: la de l'oxigen. Els ciris donen el punt i final amb un preciosa i calculada empíricament apagada de flama vençuda. Preciós.