No tenemos título

informació obra



Intèrprets:
Leire Mesa, voluntaris de la ciutat de Tàrrega, Kristofer Krarup, Ramiro Cortez
Autoria:
Marga Socias
Vídeo:
Andrea Paz Cortés
Coreografia:
Ramiro Cortez
Sinopsi:

Teníem un títol per a aquest projecte però ja no el tenim, igual que algunes persones tenien feina, casa, un cos sa, un nom i ja no el tenen. “En les cultures primitives, si algú no es perd, no es fa gran.” El trapezi, com perdre's, és l'art de no estar amb els peus a la terra, resistint dins del mercat a les hegemonies del producte. Treballant amb col·lectius locals en resistència, aquest projecte errant i circense parteix d'una investigació sobre els conceptes poder i resistència en relació a la construcció de la identitat, l'ètica del treball, els afectes i els cossos que produeix aquesta societat globalitzada.

Crítica: No tenemos título

13/09/2015

Sobre el cos i sobre la feina, treball brillant tot i que de factura desigual

per Jordi Bordes

Leire Mesa cedeix el seu trapezi, la seva àgora d'expressió artística per a finalitats polítiques, per a reivindicar les desigualtats d'una societat aparentment moderna, justa i tolerant. Però és que també necessita cada treball per a debatre sobre un conflicte interior (la seva relació amb el cos, amb la sexualitat). Per això, en comptes de preguntar per les dures o fredes condicions de treball, qüestiona als seus companys (un grup de treballadors o extreballadors de Tàrrega) sobre quina és la situació del seu cos en el treball. A “No tenemos título” manté el seu debat amb el cos que suma a la voluntat de denúncia del conflictes laborals. Aquest diàleg és, francament, desigual, perquè ella compta amb un cos treballat en l'art, que ha après a l'equilibri i la bellesa, mentre que els altres, en prou feines poden gronxar-s'hi. La plasticitat dels seus quadres contrasta amb la contundència d'un discurs destil·lat, aprimat fins a la rotunditat discursiva, més o menys còmica i cínica (“jo treballo en la major empresa espanyola: l'atur”). 

A l'escala de valors de Raimon Llull per accedir al Cel (que es pot veure a Montesrrat), s'ha convertit en una xarranca, el clàssic joc infantil. Si tocant el Terra, l'estadi inicial, hi ha la fàbrica, l'útim esglaó abans de tocar el cel és Qatar precedit per un doble mèrit: Amor i Treball. Té una explicació. Bona part del muntatge narra la dificultat econòmica de l'empresa Indox, actualment en concurs de creditors. L'opció de Qatar sembla la més atractiva però fa mesos que s'endarrereix aquesta compra. La segona opció és la xinesa i la ruïnosa, l'holandesa que només volen la fàbrica per vendre la maquinària com a ferralla. L'ació es desenvolupa a cal Trepat, una fàbrica que també va alimentar bona part de les famílies de Tàrrega durant vàries generacions. Però si a “Ferro colat”, dirigit per Josep Rodri (també amb la participació de ciutadans targarins) s'evocava el passat de la feina i dels moments festius, ara les màquines són contempolades com a passat mort, ferralla. El que interessa explicar és el futur, la situació de desgovern, de dependència, de fragilitat laboral, explicat humilment dalt del trapezi i de la manera més humana i despullada d'artifici possible. Per això, el mantra de fons és aquest “Qatar no existe”, transformada en la tornada del tema “Vacances a Qatar” (que no “vacaciones en el mar”, com aquella mítica sèrie de televisió dels 80). Treball desigual bicèfal que l'ajunta un coll molt prim: el cos, on habita l'ànima i la consciència. No tenen títol però tenen una potent reclamació de poder administrar el seu cos, sigui en l'espai intim de la sexualitat, com en el social de la feina. Per cert, que a escena puja un regidor de la CUP. Quan va començar el procés, era un simple còmplice del projecte de creació. Ara, amb aquesta nirmalitat propera, considera que el cos que han exalçat els votants al trapezi més alt de la democràcia, també pot sumar-se a donar veu als desfavorits, a asserenar conflictes. Leire lluita per evitar ser un home llop; “No tenemos título” per salvar els treballadors de la ferocitat especuladora. som al cap del carrer.