Només la fi del món

Jean Luc Lagarce, probablement, plantejava un teatre per visibilitzar els personatges arraconats i solitaris, com aquell implacable Bernard-Marie Koltès d'En la solitud dels camps de cotó. Aquest Només la fi del món revela, amb una profunda intimitat, la soledat del protagonista; en realitat, la incapacitat d’estimar-se entre els germans d’una família d’un poble de províncies. El que haurien de ser abraçades, es converteixen en retrets. L’ombra del pare (el fill gran va marxar arran de la seva mort) encara plana sobre aquella relació, estroncada, uns anys enrere. I aquell escriptor, aparentment personatge d’èxit que és popular per les seves novel·les, es mostra apàtic, incapaç de fer-se entendre. Li cauen a sobre tots els retrets que els germans havien anat podrint de la seva ànima. La mare, distant, evita parlar del present; prefereix refugiar-se en un passat. I la dona del germà, la mirada externa, prova d’entendre i és capaç de percebre la raó de la tornada però no ho vol expressar. El fill que apuntava maneres, certament, triomfa i venç a tots un catedràtics de Txèkhov (L’oncle Vània) i Ibsen (Hedda Gabler) però és incapaç d’empatitzar amb la seva família abandonada. Probablement ni ell mateix sap perquè ha volgut tornar. Quan s’ha estat anys trencant els fils possibles de connexió.Oriol Broggi signa una direcció molt austera. En què, en prou feines, es representa. Més aviat, només es diu. Però des d’una profunditat que corprèn. Com a l’adaptació de Solitud, al TNC, d’Alícia Gorina. El cop de canell de la direcció de Broggi és mínim però eficaç. La terra (i una catifa) han apartat la sorra (sí que continua el llençol però té molt més pes dramatúrgic la fisicitat de la porta. Els actors són personatges que diuen el text. Que escolten les rèpliques dels altres. Amb una atenció magnètica. No cal cap trencament amb el quadre (per doblar, compartir papers). I quan l’actor es dirigeix al públic ho fa dins del seu personatge, sense presentar-se com un actor en una situació anticonvencional (L’orfe del Clan dels Zhao, per exemple). L’obra és dura. Sobretot el dia que vam poder anar a veure (el primer en què només es permetia el terç de la sala). Però els actors van saber mantenir la tensió, dirigint-se als espectadors i deixant que el drama es desenvolupés amb tota la seva intensitat.L’esclat final (que es podria imaginar del jove que ha tornat a la casa familiar per dir-los que s’està morint) és dels tres actors: Marc Torrecillas, el germà que se sent sempre menystingut pel talent de l’hereu, David Vert l’autor que torna a agafar el tren i Clàudia Benito que destapa la seva veu i un piano, que esgarrapa carinyosament l’ànima.

Sento una especial feblesa per aquesta esplèndida obra de Jean-Luc Lagarce des que Roberto Romei me l’ha va fer descobrir a l’escenari del Tantarantana. D’aquell primer muntatge n’han passat un grapat d’anys, però en recordo encara – a banda la potència feridora del text de Lagarce- la mirada abismal dels immensos ulls d’Albert Triola encarnant aquesta mena d’alter ego del propi autor que és el personatge central de l’obra. I també, la forma gairebé expressionista ( com a mínim, aquesta és la imatge deformada pel temps que m’arriba a la memòria) que Romei imprimia a la resta del repartiment, i al mateix espai escènic de la representació.Després, molt després , va venir la pel·lícula filmada per aquest “enfant terrible” del cinema quebequès  ( tot i que com està a punt de complir els 31, l’etiqueta ja potser no li escau) que és Xavier Dolan. Una pel·lícula que malgrat guanyar  (entre d’altres guardons internacionals) el Grand Prix del Festival de Canes 2016, va ser rebuda amb oberta – i crec que injustificada-  hostilitat per una gran part de la crítica (potser perquè Dolan s’ha guanyat la fama de ser un talent tirant a narcisista? ) . Però que a mi, em va enxampar també de forma molt notable. L’arriscada opció de Dolan passava per fer del primer pla sempre al llindar  de la crisis nerviosa l’eix central de la posada en escena. I diria que aquesta forma de posar la càmera a pocs centímetres del rostre de l’actor o l’actriu, li devia molt a la devoció absolutament compartida per mi que Dolan professa al cinema de Bergman en general, i a “Crits i murmuris” ( un dels cims absoluts de la història del cinema) en particular. I si heu vist aquella joia, recordareu perfectament que pocs cops la càmera ha arribat tan lluny a l’hora d’enregistrar el dolor d’una agonia letal, o la no menys dolorosa placidesa d’aquell moment fugaç en el qual la persona que s’està morint ( en aquest cas,  una de les també força  txhèkovianes germanes del film) , sent que encara pot gaudir per un instant de la bellesa de la vida, de la tendresa de les emocions. Tornant a Lagarce,  Dolan s’enganxava tota l’estona a la cara d’aquests personatges que l’autor – que se sabia ell mateix condemnat a una pròxima mort per culpa de la SIDA - va crear prenent molt probablement com a model les persones que formaven part del seu cercle familiar més proper ( que potser, en segons quin sentit, era també el més llunyà ) . I aquesta extrema proximitat física li servia com a excel·lent instrument per assenyalar alhora la tremenda distància comunicativa que existeix en el grup familiar retratar per Lagarce; aquest grup familiar al qual torna en Louis després de 12 anys de separació per tal d’anunciar-li que s’està morint, que la proximitat de la mort s’ha convertit ja en el malson que el desperta cada nit abocat a l’angoixa.Doncs ara el grup familiar s’ha instal·lat a la Biblioteca de Catalunya, i porta l’inconfusible segell de La Perla 29 i d’Oriol Broggi. I – com passa amb els textos veritablement grans que admeten les més variades mirades -, el que ens ofereix Broggi i el seu grapat de fantàstics intèrprets, se’n serveix de mitjans radicalment diferents als utilitzats per Romei o Dolan, per tal de transmetre aquella mateixa aclaparadora fam de comunicació i absoluta incapacitat de comunicar-se que captaven també les anteriors versions del text que conec. Curiosament, Broggi fa gairebé tot el contrari del que feia Dolan, per posar com exemple la pel·lícula que, si no heu vist, us aconsello recuperar ràpidament . Broggi s’apropa a l’obra buidant-la al màxim de clímax dramàtic . I remarcant així encara més fins a quin punt el psicodrama íntim de Lagarce es troba just a la banda oposada d’allò que acostumem a trobar a un escenari o a una pantalla quan ens espera un psicodrama de retrobament familiar. Lagarce polvoritza en aquest sentit les convencions sovint amb rerefons naturalista que marquen el ritme d’aquestes trobades, i que acaben desembocant en l’eclosió catàrtica seguida del seu punt de relaxació emocional. Per contra, en aquesta fugaç trobada que es produeix tot just quan la fi del món és a tocar, poden haver-hi els seus moments de pujada de tensió, però no hi ha mai la possibilitat de la catarsi. De la mateixa manera que, en realitat, ni quan els personatges parlen l’un amb l’altre, hi ha de debò cap mena de diàleg. De vegades, els monòlegs fingeixen no ser-ho, com ara quan una cunyada desconeguda ( la sempre excel·lent Màrcia Cisteró ) amb masses ferides obertes que resten en silenci, intenta clear vincles explicant perquè els seus fills es diuen com es diuen . O quan una mare ( la millor Muntsa Alcañiz d’aquests darrers anys) intenta fer us d’una autoritat maternal perduda fa ja molt de temps . En d’altres moments ( Claudia Benito  en disposa d’un que resulta ben lluït) s’imposa  la veu única que reclama respostes però sap perfectament que no en rebrà cap i ajusta la seva demanda impossible a aquesta certesa inqüestionable. I també potser que la ràbia fraternal  (expressada amb molta força per Sergi Torrecilla) , la queixa de qui viu permanent assentat en la demanda del desgreuge, pugi de tant en tant el to de veu per recordar-li al grup que això seu també és dolor, encara que no resulti tan vistós com el del visitant. Però en qualsevol cas, seguirem movent-nos al voltant d’aquella mena de monòleg construït amb paraules repetides i frases mig fetes que de vegades et porten a pensar en el teatre del gran Koltès, un altre dels grans cadàvers precoços que la SIDA se’n va emportar a bans de finalitzar el segle XX.Broggi -  que en alguns espectacles  permet que el seu talent es lliuri excessivament a la sobrecàrrega d’elements sonors , musicals i/o textuals- , opta aquí per a una austeritat que potser per alguns espectadors resulti alhora excessiva. Però que des de la meva admiració pel text de Lagarce, em sembra absolutament adient. I absolutament ajustada al que demanda l’obra, a l’hora de fer sortir cap a la superfície les corrents latents que s’agiten de forma constant entre aquestes paraules, sense remarcar-les mai. I fent un us òptim del silenci, i  del fràgil moviment pausat i pautat capaç de convertir l’avanç d’un cortinatge en una metàfora dels murs que s’aixequen entre els integrants d’aquest grup familiar . Dins però sempre fora d’ell, en Louis guarda el seu secret letal. I en Louis li permet a David Vert oferir una de les més grans interpretacions que li recordo. També ell, des de la sobrietat controlada d’un espectacle al qual cal entrar-hi amb la disposició que requereix compartir dues hores amb aquella mena de dolor arrelat que rebutja cap mena d’exhibicionisme. I que tampoc no precisa d’explicacions: les ferides que arrossega aquest grup provenen d’una sedimentació que va més enllà del moment traumàtic. Potser per això mateix, s’han convertit ja en incurables.  

Jean-Luc Lagarce va néixer el 1957 i va morir el 1995. Només tenia 38 anys i en feia quatre que convivia amb la mort. Sabia, com també ho sap el protagonista de la seva obra, que es moriria aviat. I això és el que ens diu en Louis, escriptor com ell, tan bon punt es planta al nostre davant. Després de dotze anys de ser-ne fora, ha decidit tornar a la casa familiar. Massa temps sense veure’s. Massa silenci i, potser, massa ressentiment. Cal que ho sàpiguen, però no sempre es troben les paraules adients per explicar sense ferir tot allò que hi ha al dedins. I es parla, buscant els mots concrets, repetint cada frase un cop i un altre, com si la precisió semàntica pogués aconseguir unir sensacions, records o intencions mai expressades, o s’esclata empès per la ràbia i el dolor.Hi ha, també, la por. La que tenalla la veu d’un Louis impassible –perfectament encaixat en David Vert– de sentir-se responsable de tot i de tothom, tot i sabent que no li pertany; com la que mou l’Antoine –gran Sergi Torrecillas– i el fa reaccionar violentament; la de la Suzanne de no sentir el desitjat afecte i suport del germà gran –expressiva i emotiva Clàudia Benito–; la de la mare d’estar i sentir-se sola –Muntsa Alcañiz–, o la  de la cunyada de no poder o saber alleugerir el patiment del marit –Marcia Cisteró, tan efectiva com sempre i a qui cal agrair una vocalització envejable.El text de Lagarce –un dramaturg actualment representat i reconegut a la seva França natal– sorprèn per l’ús d’un llenguatge intel·ligible i escollit que paradoxalment denota la dificultat de recompondre i expressar verbalment fets, emocions i sentiments que el temps i les pròpies circumstàncies han fet particulars de cadascú. Les fronteres entre diàleg i monòleg s’esborren i sorgeix una mena de conversa entre els personatges que remet als dos conceptes sense donar-se’n cap del tot. Aquesta comunicació pot causar en l’espectador una sensació d’estranyesa, però el treball de tots i cadascun dels intèrprets és, en aquest sentit, impecable ja que esdevé una imatge “lingüística” de les relacions entre ells.A Oriol Broggi sempre li han agradat els reptes. I Només la fi del món n’és un de nou, perquè la seva proposta –nua, sense escenografia, amb vestuari de carrer, amb poques accions i gairebé sense intriga– està bàsicament al servei de la paraula. Potser no serà del gust de tothom, però sí –i molt– dels qui gaudeixen escoltant les paraules, els silencis i el xiuxiueig de la veu tendra, serena, de la Suzanne al piano que clou dolçament la funció.