(...) No es pot amagar que Sergi López té una responsabilitat més gran que un actor exclusivament de teatre. Una part del públic de «Non Solum» és un públic que tendeix al fetitxisme, entengui's aquesta apreciació amb la millor intenció del món. I davant d'un públic fetitxista, l'actor s'ha de mostrar tan sòlid com el paper que l'ha fet popular a la pantalla i, a més, ha de marcar el tipus sobre l'escenari perquè els espectadors teatrals purs no li retreguin que s'aprofita de l'aura del cinema.
Se'n surt, esclar, i del tot, perquè la base hi és i la base no s'oblida mai. I aquesta base és el que li permet oferir un espectacle que es mou en la balança entre allò que el públic fetitxista espera i allò que el públic teatral rep com una prova del 9.
Un escenari pelat. Només una caixa de fusta de boca per avall que fa de tarima. Un vestit molt Sergi López, reversible. Seriós, a la primera part de l'espectacle. Gairebé vermell de lluentons, a la segona. I unes ulleres estrambòtiques que li permeten fer un gir radical en el seu discurs. Enfrontar-se a un monòleg d'hora i mitja requereix dominar el registre i també l'auditori. Sergi López aguanta. Hi sua la cansalada, ja ho he dit. I hi fa un paper d'un home sol que es desdobla en multitud d'altres homes. Espectacle que ratlla el surrealisme quan, després d'entrar en una casa on té una cita, comença una rocambolesca història que porta a interrogar-se sobre qui és qui i qui és el jo que l'actor representa.
El monòleg —tampoc no s'ha d'amagar—, creix en intensitat i obté el seu millor clímax de la meitat endavant. Això vol dir que la primera mitja hora requereix l'esforç d'una certa compenetració entre intèrpret i espectadors. Superat aquest pacte, l'actuació pren la volada absoluta i mostra, cap al final, el millor Sergi López, el que s'enfronta a un espectador imaginari, el que canta la canya sense pèls a la llengua, el que aixeca l'auditori com una autèntica estrella.
Entremig, s'ha trenat una història que es podria qualificar, sense faltar al respecte de l'autor, de "fontaneria sensual". Els mateixos espectadors ho podran jutjar. Sergi López juga amb aquell recurs tan popular de les coses mig dites, de la lletra menuda, de la insinuació, del forçar el pistó de la imaginació de l'interlocutor. I només amb la paraula s'acaba confegint un imaginari com si per l'escenari hi hagués desfilat una nombrosa companyia d'intèrprets, amb els seus cors acompanyants inclosos. (...)
