O Barco / The Boat

informació obra



Sinopsi:

L'artista multidisciplinària portuguesa Grada Kilomba és desobediència poètica, és la conjugació permanent de tots els temps i les persones del verb descolonitzar. Autora de l’emblemàtic llibre Memórias da Plantação: Episódios do Racismo Quotidiano, durant el bienni 2021/22 és artista resident de la BoCA Biennial of Contemporary Arts de Lisboa.

O Barco / The Boat és una instal·lació que s’estén al llarg de 32 metres, formant la silueta del fons d’un vaixell. En l’imaginari occidental, associem fàcilment un vaixell a la glòria, la llibertat i l’expansió marítima, descrites com a "descobriments" però, en l’opinió de l’artista, "no es pot descobrir un continent que té milions d’habitants" ni "es pot esborrar un dels capítols més llargs i horribles de la humanitat: l’Esclavitud". Aquesta primera instal·lació a gran escala de Grada Kilomba dibuixa minuciosament l’arqueologia d’un vaixell i l’espai creat per acomodar els cossos de milions d’africanos esclavitzats pels imperis europeus. O Barco / The Boat es converteix en un jardí de la memòria, on reposen poemes damunt de blocs de fusta calcinats, contemplant el futur.

Grada Kilomba inaugura aquesta obra amb una performance, en la qual participen persones afrodescendents de la ciutat. Les veus i els cossos de la diàspora africana es converteixen a ritme de gòspel en els intèrprets centrals, amb la producció musical de Kalaf Epalanga. I en acabat, tindrà lloc una xerrada entre l’artista, la directora del MACBA, Elvira Dyangani Ose i Tania Adam, periodista i productora cultural

Memòria de la colonització

Qui ha d’explicar la història? Hi ha només una història? Tots participem del seu relat? Aquestes són només algunes de les preguntes entorn de la construcció del nostre relat històric sobre l’esclavitud i sobre com funciona això de la colonització de l’Àfrica en ple segle XXI. Us convidem a dir-hi la vostra compartint a xarxes una imatge, un vídeo, un àudio o un text fent servir #OBarcoMemòries. Aquestes reflexions posaran de manifest com hem de tornar a explicar-nos, com a humanitat, per tal de poder seguir-ho fent perquè totes les veus estiguin representades en la creació de la història universal.

Què ens defineix? Aquesta és la pregunta que centra l’edició de Katharsis 2022, que va lligada a l’origen d’aquest programa especial en el qual ens qüestionem constantment què és teatre. Els projectes programats aquest gener intenten respondre al concepte d’identitat: què és i com influeixen en aquesta idea abstracta la nostra història personal i col·lectiva, el nostre cos, les nostres arrels i nacionalitats, la nostra classe social, el nostre gènere, els nostres desitjos i pors, i l’espai i temps que compartim amb els altres.

Crítica: O Barco / The Boat

17/01/2022

Derivades a la deriva

per Jordi Bordes

L'esclavisme, que es va allargar durant centenars d'anys impulsat per magnats europeus per tenir mà d'obra barata a l'Amèrica Llatina, principalment, té unes terribles derivades. Avui, encara hi a programes de televisió que busquen restes de vaixells que transportaven or saquejat de les tribus americanes per a embellir les façanes dels casalots dels indianos d'arreu d'Europa. O barco mostra l'ossamenta d'una d'aquelles naus. una metàfora de 36 metres de llargada, palplantada a la plaça Margarida Xirgu, notant la breu llepada de sol d'un diumenge al migdia. Només en queda l'os, escampat amb la paciència d'un ritual per terra, ordenadament. mantenint la forma de l'esquelet, amb unes bigues de fusta ennegrides pel pas del temps i que podrien ensenyar rastres del dolor. La percussió greu i el rosegar dels peus dels intèrprets que creuen l'espinada del vaixell porten ben tatuada una veritat

O barco és, efectivament, un ritual. Una mena d'oració pels esclaus morts a la travessia i pels projectes de vida que es van veure arrencats de la seva comunitat i traslladada forçosament allà on calia força barata. Sense gaires contemplacions, menystenint el vincle humà de l'esclau i del negrer. Vides humanes com si fossin matèries primeres d'intercanvi, com si fossin animals de càrrega per a explotar territoris llunyans. Una deriva humana que, avui, se sustenta bona part de les famílies adinerades d'Occident. Però que, encara és més greu, manté en una situació de vulnerabilitat les comunitats indígenes de l'Amèrica Llatina (davant, en bona part, dels descendents dels colons que segueixen gaudint dels privilegis). També a l'Àfrica la colonització ha propiciat dues realitats: les que lluiten per sobreviure i els que van saber posicionar-se mentre es repartien banderes i es certificaven països mentre els europeus anaven traient el seu domini polític i militar (no pas l'econòmic) en aquelles terres.

L'esclavisme d'ahir es manté latent en la immigració d'avui. Una reflexió que no es troba (més que en el seu tronc essencial de l'oració: "Una vida, una mort, una humanitat, una igualtat..." que es recita reiteradament) en la denúncia de muntatge. I si cal admetre l'error de l'esclavisme d'ahir, no es pot perdre l'oportunitat de preocupar-se per l'emergència humanitària d'avui al Mediterrani. El ballarí, amb la seva companya, expressen amb uns moviments trencats una desesperació absoluta, un trencament amb la seva voluntat. No tenen opció a sobreviure que seguir remant cap on volen els colons, cavant les terres dels nous latifundistes de tota Amèrica.

No són menys terribles ni injustos els viatges del Tercer Mon cap a l'aparent Primer Món. Sigui pujant a peu per la Panamericana, sigui navegant amb bots sense rumb Mediterrani amunt. El Primer Mon no els vol rebre i els hi dóna l'esquena, tant com pot. Obvia que van ser (i són, encara) territoris explotats per les grans empreses que blanquegen la seva riquesa fent de mecenes o amaguen les riqueses en inversions. Les raons de la immigració són el nou esclavisme: ara no són els que necessiten mà d'obra els que aprofiten d'aquest comerç. No els cal. La fantasia del món segur del Primer Món i les màfies fan la resta. Els que arriben han patit violacions similars a la dels seus avis. I compten, durant anys, amb la mateixa inseguretat jurídica que els seus pares. El color de la pell els delata, els fa vulnerables davant del Poder. O boat és una homilia sense sermó., Cada espectador s'ho analitza internament. I, si cal, les xerrades posteriors que demostren les desigualats evidents a cada ciutat on es representa, deixen un rastre evident de desigualats. Té el debat fèrtil de les sessions de verbatim. Rellegeix les formes d'emancipar la víctima de l'opressor i l'observador poric del clàssic teatre de l'oprimit.