Ocaña, reina de las Ramblas

informació obra



Direcció:
Marc Rosich
Autor:
Marc Rosich
Músics:
Marc Sambola
Direcció Musical:
Marc Sambola
Intèrprets:
Joan Vázquez
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
Vestuari:
Joana Martí
Caracterització:
Txus González
Assesor de moviment:
Roberto G. Alonso
Producció:
Òpera de Butxaca i Nova Creació
Sinopsi:

Ocaña, performer i activista transgressor, icona de la resistència creativa i underground de Barcelona durant els darrers anys de la dictadura franquista, va morir tràgicament el 1983, en una cercavila al seu poble natal de Cantillana. La disfressa de sol que vestia, i que ell mateix havia confeccionat, es va encendre i li va provocar cremades mortals per tot el cos.

Precursor de tota una manera de viure i d’entendre el món, torna a Barcelona per explicar de nou la seva història. De la mà de l’actor i cantant Joan Vázquez i de la guitarra de Marc Sambola, retem homenatge a Ocaña en un recital teatralitzat a ritme de copla.

Marc Rosich ha confegit una dramatúrgia exquisida i punyent, que repassa els capítols més importants de la seva arrauxada vida i també de la seva tràgica mort.

Ocaña reneix per la força de la copla.

Premi en a categoria d'espectacle musical. Premis de la Crítica 2019

Premi en a categoria d'actor de musical. Premis de la Crítica 2019

Crítica: Ocaña, reina de las Ramblas

25/09/2019

Ramblejant amb el sol transgressor de la transició

per Ramon Oliver


Posats a tenir que morir-te d’alguna cosa  si no hi ha més remei,  millor fer-ho amb una mort que respongui del tot i de forma espectacular  al que ha estat el teu estil de vida.  Quantes persones poden presumir d’haver tingut un final tan conseqüent? Doncs indubtablement, José Pérez Ocaña és una d’elles. Disfressat de naïf gran rei sol per tal de  lluir com només ell sabia fer-ho a les festes de carnestoltes de la seva Cantillana natal, Ocaña va morir com a conseqüència de les cremades patides quan la disfressa es va incendiar per culpa de les bengales que ell mateix li havia incrustat , amb la intenció que el seu sol fictici enlluernés tant com el nostre astre rei. Això passava el mes de setembre de 1983. Uns mesos abans, el PSOE havia guanyat les eleccions generals. I molts politòlegs havien considerat aquella victòria socialista com el culminant punt i final d’una transició política que , vista amb perspectiva, ara es diria que no es va acabar mai del tot , deixant fissures obertes que amb el temps han esdevingut grans forats que de vegades sembla que s’empassin com si res la democràcia. Però aquesta  és una altra història.  El que és cert, és que en el moment de morir Ocaña s’havia transformat  en una de les grans icones d’aquella transició que alguns donaven ja per acabada. I en un dels noms emblemàtics d’aquella Barcelona alegrament transgressora i provocativament canalla que sortia vistosament de l’armari per maquillar-se amb aires llibertaris. I de la qual, per cert , en dóna també bon testimoni l’exposició dedicada a El Víbora “comix contracultural” que acaba de passar pel MNAC.

Ocaña, com és ben sabut ( o com cal saber, no fos cas que la memòria de la ciutat caigués en l’oblit )  , transformava cadascuna de les seves passejades Rambla amunt i Rambla avall (sovint  del bracet del mateix Nazario tan present també a les pàgines d’ El Víbora ) en una mena de gran acció performativa, fins i to abans que ell mateix sabés en què dimonis consistia això de la “performance”: la festiva personalitat d’Ocaña no entenia d’etiquetes , encara que els altres sovint li posessin. I tampoc estava feta  per a les militàncies organitzades. Com ell mateix explica al llarg d’aquest espectacle, Ocaña va assistir ple d’entusiasme i orgull a la primera manifestació reivindicativa dels drets del col·lectiu gai que es va celebrar a casa nostra... i ja no en va assistir a cap altra. No feia cap falta: la seva simple aparició a qualsevol lloc era ja un acte reivindicatiu amb aires de festa salvatgement acolorida. I posats a buscar-li interpretacions metafòriques a la mort d’Ocaña, cal recordar com ho fa el mateix espectacle que quan Ocaña va morir convertit en sol incandescent, arrossegava des de feia massa temps una hepatitis que, vista amb perspectiva, molt probablement encobria en realitat un cos infectat per la SIDA. Les primeres noticies devastadores sobre la plaga havien començat ja a circular amb força. Però el nostre pintor de verges i àngels darrera la plàstica ingenuïtat dels quals es podia detectar també l’herència iconogràfica del barroc andalús , se’n va anar també just a temps per no assistir al moment en el qual les festes LGTB que amb tant esforç s’havien fet visibles , es transformaven en constants celebracions funeràries.

Ocaña mereix sens dubte haver-se anat de cap després del decés cap a un cel tan vistós com el que ell reflectia als seus quadres; un cel joiosament sensual i amb masses ganes de gresca  com per perdre l’eternitat en contemplacions seràfiques  . Tot i que  fa uns anys Marc Rosich va optar per fer-lo passar abans pel purgatori . Això sí: en bona companyia . Copi i Ocaña al purgatori ( encara que no surti al títol, Pasolini també es deixava caure pel territori) va ser el seu primer homenatge a tan notable personalitat. Però fa un parell de temporades  Rosich va poder retrobar-se amb el personatge gràcies a  un encàrrec de la Neuköllner Oper de Berlin . I cal recordar que també a Berlín Ocaña va fer de les seves ,provocant des de la porta de Brandenburg quan la ciutat encara estava dividida pel mur; el vídeo d’aquella acció forma part de l’actual proposta. Del que es tractava aquest cop, era de recuperar Ocaña i tot allò que va significar,  tot fent-lo cantar alhora  un grapat d’aquelles coples que tant li agradaven , i que sabia destrossar a tot pulmó i amb desafinada passió cada cop que en tenia oportunitat. I com fer-li un homenatge a Ocaña no implica posar-se a cantar com ell, aquí tenim a Joan Vázquez , afinant cada estrofa d’aquestes coples per tal de transmetre-li tot el teatrer patetisme dramàtic requerit per l’ocasió.

Val a dir que Rosich compleix amb més pràctica correcció que gran inspiració, a l’hora de construir un llibret que resulti lúdicament i didàcticament informatiu ; un llibret en el qual l’intèrpret parla gairebé tota l’estona en nom del personatge, però que de tant en tant li permet també parlar  en tercera persona, posant-se en funcions de narrador. Rosich ens transmet les dades bàsiques sobre qui va ser i el que va significar Ocaña, i sobre el que va ser i va significar aquella Barcelona a la qual dóna per acabada amb l’arribada del somni olímpic. Encara que potser et quedis amb ganes de conèixer una mica més les ombres del personatge  , i d’entendre una mica millor el que va significar un treball artístic pictòric  que aquí resta sempre en segon pla. Però és la presència d’un Joan Vázquez que travessa el seu millor moment professional ( la recent Ciutat de gespa n’és una molt bona prova) , la que aconsegueix donar-li a la proposta la seva notable dimensió. Posats a posar alguna objecció al seu treball ( que és més aviat una objecció al treball de Rosich com a director del muntatge), diria que a la creació de Vázquez li sobra només algun moment en el qual la figura d’Ocaña es deixa posseir un xic massa pel record de Paquito Forever. Però Vázquez es llueix tant a nivell vocal com a nivell d’expressivitat física cada cop que ha d’abordar una d’aquestes tan emblemàtiques coples: només cal veure com es fa seu l’imponent Tatuaje de Valerio , León i Quiroga. I es fica sota la pell d’Ocaña transmetent-nos amb apassionada  fidelitat la seva fam de viure, les seves ganes de convertir cada gest en una festa i  en un acte de reafirmació personal.