Ocells i llops

informació obra



Autor:
Josep Maria de Sagarra
Direcció:
Lurdes Barba
Escenografia:
Ramon B. Ivars
Vestuari:
María Araujo
Il·luminació:
Maria Domènech (aai)
Ajudant de direcció:
Àurea Márquez
Intèrprets:
David Bagés, Nausicaa Bonnín, Carme Conesa, Llorenç González, Francesc Lucchetti, Jaume Madaula, Montse Pérez, Roser Tapias
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Sinopsi:

Ocells i llops forma part d’un petit grup d’obres en què també hi ha Galatea i L’alcova vermella, amb les quals Sagarra s’allunya del teatre que havia escrit fins aleshores, amb l’afany de «fer un teatre més d’acord amb la meva consciència i més d’acord amb el clima espiritual del nostre temps». Aquests textos, oberts a les renovacions estètiques impulsades pel teatre de Jean Cocteau, Eugene O’Neill o de Jean-Paul Sartre, mostren l’existència d’un dramaturg que probablement sorprendrà a qui el vulgui continuar considerant un autor convencional més pendent de l’èxit popular que del compromís personal amb el seu temps.

Lucrècia, una mare de família vídua sense gaire vida social, s’enfronta silenciosament als conflictes secrets dels seus tres fills, que els hi procuren amagar, tractant-la com si fos una nina innocent que no podria suportar cap mena de trasbals moral. El protagonisme que adquireixen temes com l’avortament, l’homosexualitat, la corrupció o la prostitució, sorprèn en una obra escrita l’any 1948 que recorda en molts sentits l’univers de la gran novel·la de Sagarra, Vida privada.

Crítica: Ocells i llops

19/02/2014

Carnissería familiar

per Pep Vila

"No sou llops; ells, almenys tenen valor. Vosaltres sou uns covards." I mentrestant al fons, a la gàbia, Eloisa i Alabart ho escolten tot, ho han vist tot. Així és aquest dur retrat de Sagarra sobre el trencament d'una família. La que els dijous reuneix a la mare i als 3 fills, un nucli d'alta burgesía per prendre el té. Tot són somriures però tots tenen la mentida i el punyal preparats. Es, però, Carme Conesa la que aixeca l'obra al principi, quan en la primera part els personatges estàn una mica freds. I a partir de la segona, ja tots escalfats, ofereixen un recital sobre la hipocresía, les mentides i alguns escàndols (que avui en día han quedat desfassats). L'espectacle culmina en un parell de seqüències fantàstiques: la mare amb el fill que li demana un canvi urgent d'herència, i el discurs final del metge, un encertat Francesc Luchetti, I al fons, mentrestant, els ocells segueixen escoltant.