Oficina per a una vida postidèntica

Teatre | Musical

informació obra


Text:
Tilman Rammstedt, Marc Rosich
Composició musical:
Raquel García-Tomás
Vídeo:
Raquel García-Tomás
Vestuari:
Sabine Hilscher
Escenografia:
Sabine Hilscher
Dramatúrgia:
Bernhard Glocksin
Intèrprets:
Florian Bergmann, Panagiotis Iliopoulos, David Luque, Lucía Martínez, Bärbel Schwarz, Mariel Supka, Marta Valero
Producció:
Grec 2016 Festival de Barcelona, Neuköllner Oper Berlin, Òpera de Butxaca, Nova Creació
Estrena:
Grec 2016
Companyia:
Agrupación Señor Serrano
Autoria:
Àlex Serrano
Sinopsi:

Oficina per a una vida postidèntica s’ha creat a cavall de Barcelona i Berlín. A partir del debat sobre els límits de la llibertat en el món contemporani, l’equip artístic ha imaginat una peça de teatre musical experimental ubicada en una oficina dins d’una corporació transnacional amb misterioses regles de funcionament.

Els integrants d’aquesta oficina, set treballadors per compte propi en un espai de cotreball formalment organitzat des de dalt s’esforcen a tirar endavant els seus projectes personals de recerca enmig d’un ambient laboral marcat per les crisis d’identitat d’un món que és cada cop més virtual i globalitzat.

La peça adopta la forma d’una vetllada musical, poètica, humorística i alhora filosòfica. Amb aquests materials de base, la companyia es pregunta on queda el jo dins del remolí de la vida contemporània. I enmig del remolí sorgeix la música de Beethoven que, com un eco, i sota el prisma deformador de les composicions de García-Tomàs, ens recorda un humanisme utòpic que ja no té gaire cabuda en el món d’avui.

Crítica: Oficina per a una vida postidèntica

07/07/2016

Òpera amb perruca freak? El musical teater alemany té difícil implantació a Catalunya

per Jordi Bordes

Hi ha un corrent artístic a Alemanya que és el musical teather: a mig camí d'una òpera i d'una comèdia buffa. Pretén ser una llança per apropar l'art líric a corrents més populars. I per això, l'humor i els estirabots (propis de festival de fi de curs, com la de calçar-se una perruca beatle) són imprescindibles. Aquest gust pel kitch, per la sobreactuació no és exclussiva d'aquest corrent musical perquè són moltes les propostes escèniques vingudes del Centre d'Europa que posen en un compromís l'actor per defensar uns personatges estrambòtics, histriònics. Un exemple podria ser aquell aplaudit Forever young de Frank Castorf al TNC, el 2004.

Oficina per a una vida postidèntica planteja contínuament la contradicció. Sense un fil narratiu, tot i que sí que hi ha una estructura que li dóna una certa unitat (encara que el  final podria ser qualsevol de les escenes) debat còmicament entre la llibertat que aporta la tecnologia i el col·lapse que hi implica. Els llocs de treball sense horari i sense una feina concreta, aparentment, són un privilegi però quan regalen menjar dins de les neveres de les oficines, vol dir que no estarà ben vist sortir al migdia a fer un mos: l'esclavatge amb una persuassió insòlita és absolut.

Els impulsors de l'entitat òpera de butxaca segueixen insistint en trobar fórmules perquè una determinada (i exigent) sonoritat no desaparegui de la cartellera barcelonina. És un repte majúscul i que cal celebrar. Però certament, les seves anteriors propostes  d'òpera contemporània (Dido & Aeneas reloaded o 4 Carmen) tot i que musicalment podrien ser més rasposes, el resultat final estava més a prop del que satisfà al públic de Barcelona. Certament, l'humor barroc alemany costa de fer-lo compatible amb el de l'esponatenïtat mediterrània.