Okupes particulars

Teatre

informació obra


Autoria:
Toni Cabré
Direcció:
Lluïsa Mallol
Intèrprets:
Jaume Garcia-Arija, Maria Ten
Sinopsi:

Okupes particulars’ – premi de teatre Ciutat d’Alzira 2018- explica la peripècia de dos personatges (Ell i Ella) que han de compartir un pis que han ocupat per raons ben diverses. Ella ha deixat una casa d’okupes on s’hi consumia; Ell ha fugit d’una família que l’asfixiava. Despleguen diverses estratègies per compartir el mateix sostre. Intenten oblidar el passat, fer-se lloc en el present i no atabalar-se gaire pel futur. Però no els resulta senzill. 

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Okupes particulars

28/08/2022

Un Toni Cabré amb el peu canviat

per Jordi Bordes

La dramatúrgia de Toni Cabré sempre té moments d'un notable sarcasme a partir dels diàlegs picats entre els seus (pocs) personatges a escena. En el joc de l'equívoc (voluntari o, sobretot, forçat) es busquen les pessigolles a l'antagònic per deixar-lo en evidència, amb una sola rèplica. Però Cabré, si més no, habitualment, escriu per a poder-se fer preguntes i que sigui la situació la que resolgui el cas. No planteja situacions hilarants per tensar el riure. Okupes particulars (cert que el títol té una provocació que pot confondre-la amb una peça d'astracanada) debat sobre dos personatges ferits, que s'aparten de la societat i procuren guarir-se les nafres i amagar els seus secrets que els converteixen (aparentment) en vulnerables. La peça, doncs, va amb el peu canviat quan es planteja com si fos una farsa d'una societat capitalista amoral i carregada d'hipocresia.

La peripècia fa que convisquin sota un sostre els dos personatges, l'un amenaçant a l'altra. I viceversa. Cabré no té manies i posa al taulell tot els tòpics de l'okupació i del conflicte generacional (que la noia, en realitat és una filla consentida que es vol rebel·lar del seu pare; que es guanya la vida fent converses semieròtiques; que el fill de l'home adult és un malcriat i malalt de la tecnologia, incapaç de treballar i sempre disposat a extorquir-lo...) però, a mesura que avança la trama aquesta mena de Sr Bartleby (del preferiria no fer-ho, es desprèn una situació insòlita, que el margina i el traumatitza des de a infància).

Cabré té pedres de toc com l'ambició (La peixera) o la voluntat a ser una persona íntegra i acabar sent-ne victima (Teoria de catàstrofes). La invisibilitat d'Internet és una de les seves obsessions (Navegants), aixi com les relacions de treball (Demà coneixeràs en Klein...). En aquest muntatge, es fa una reflexio sobre l'acceptar-se a un mateix. I sobretot, que la família doni suport al que senti cadascú. Ce rtament, aquesta tesi és molt més empàtica amb el relat actual de la societat: ens estem reaprenent a acceptar, per exemple, la diversitat de gènere o la diversitat sexual (aquí, Cabré fa una finta que no podem desvetllar tampoc). Aquest text, premi Alzira 2018 l'interpreten Jaume Garcia i Maria Ten. L'actriu planteja un personatge femení que mira de defensar-se atacant. Per contra, l'actor proposa un prsonatge en clau d'antiheroi, de víctima còmica, que es consola en part amb la cantarella i els estirabots per l'obsessió per l'ordre (com aquell Joan Pera de Una extraña pareja). Les escenes de rèplica enginyosa aguanten bé el to de comèdia exagerat, però en els moments dramàtics l'humor es passa de frenada i deixa òrfena la voluntat de reflexionar. Ha estat una posada en escena arriscada que, per termes generals, no coincideix gaire amb el ritme i la profunditat del text. I d'això se'n ressenteix la recepció de l'espectador, lamentablement.