Primer va ser Bach, el solo
que Maria Muñoz va estrenar el 2004 i que anys més tard ha cedit a Federica
Porello, ballarina que encara avui l’interpreta arreu del món.
Ara és On Goldberg Variations /
Variations, el segon espectacle d’una proposta, Bach Project, que la companyia Mal Pelo treballa sobre la música
J.S. Bach i que culminarà amb un tercer muntatge que està previst s’estreni el
2021.
Si Bach va estar creada a
partir de la música de La clau ben
temperada, l’obra que ara ens ocupa està inspirada en la composició On Goldberg Variations / Variations, que
el músic Dan Tepfer va realitzar sobre les Goldberg
Variations de J.S.Bach. Varies de les improvisacions que ha fet el músic francès
estan presents en l’espectacle que inclou catorze variacions de les trenta-dues
de Bach.
Si bé l’estructura matemàtica de la música barroca sembla que pugui
ajudar a l’hora de coreografiar, aquesta estructura també pot resultar un repte
i dificultat en el moment de ballar peces tan calculades musicalment. Però
aquesta precisió que podria arribar a resultar freda no és cap entrebanc en un
espectacle que transmet autenticitat i poesia, valors que arriben no tan sols a
través de la música, sinó que també, de la veu de l’escriptor John Berger i d’alguns
textos propis de la companyia que vénen a parlar d’emigració, de la bellesa que
es pot trobar en la lletjor, de la fragilitat, de la llengua mare, etc...
Set ballarins, alguns provinents d’escoles diverses i d’altres fidels col·laboradors
de Mal Pelo com és el cas de Federica Porello, Jordi Casanovas i Enric Fàbregas, han estat part activa de la
creació de l’obra i defensen amb notorietat l’estil propi de la companyia. Un
segell on el moviment respira profunditat i dinamisme, ric en línies angulars i
corbes, en acceleració i desacceleració del gest sense que hi hagi cap sotrac,
com si tot fluís de manera fàcil i orgànica.
Un espai diàfan, on el color predominant és el blanc grisenc, una paret
de fons construïda a base d’estors mòbils que facilita l’entrada i sortida dels
intèrprets i unes taules i tamborets situats als laterals de l’escenari
configuren un espai escènic suggerent que en diverses vegades es veu banyat per
unes projeccions abstractes.
En determinats moments, la fluïdesa dels fragments exclusivament
ballats queda interrompuda per paraules, sorolls inconcrets i durs, així com
per udols d’animals; manifestacions externes que expressen una voluntat de denúncia
i un qüestionament envers el món que vivim.
Aquest trencament molts cops resulta incòmode si bé ajuda a definir el
discurs de l’obra i a no caure en un desenvolupament únicament coreogràfic. Però,
de totes maneres, és el ball el que emergeix per damunt de tot.
Excel·lent l’escena final on tots els intèrprets, Maria Muñoz, Pep Ramis,
Zuriñe Benavente, Zoltàn Vakulya, a més dels tres abans citats, avancen com pèndols
mentre de fons s’escolten sorolls de fàbriques i la veu greu de Berger; això
abans que s’escolti l’ària que ha iniciat l’obra, els ballarins s’allunyin d’esquena
i les llums es vagin apagant.
