On la tempesta deixà una pau intensa

Teatre | Dansa | Nous formats

informació obra



Intèrprets:
Toni Pineño
Autor:
David Zuazola
Direcció:
Liliana Palacios
Sinopsi:

Recorregut per la vida i obra de Màrius Torres

Una melodia, una paraula, una mirada… simple, precisa, oportuna. Un viatge per les entranyes d’un poeta que deia que escrivia versos sense cap altre intenció que la de treure’s les espines. Mentre el món s’ensorrava, mentre l’exili era l’única via de supervivència, Màrius Torres restava malalt i derrotat en el seu exili interior.

Relata la vida i obra del poeta lleidatà Màrius Torres a través dels seus punyents poemes i de diferents cartes destinades al seu cercle reduït d’amistats i família. És un espectacle multidisciplinari on la paraula i la música de dos clarinets s’enllacen per acompanyar a l’espectador dins les entranyes del poeta. Tot això es complementa amb petites dosis de teatre-dansa que ens ajuda a entendre el món interior del protagonista.


Crítica: On la tempesta deixà una pau intensa

12/06/2017

En memòria de Màrius Torres

per Josep Maria Viaplana

De nou al Píndoles, el festival que recull i impulsa alhora la gran inquietud creadora de molts artistes emergents, que veuen en aquest format de petites i senzilles produccions, no per això menys ambiciones artísticament, una forma accessible de desfogar-se en el seu camí a escenaris més grans i complexes. Com en algun moment ja he dit, d'una manera semblant al que passa amb els curts en cinema. I ens demostren que en 15 minuts es poden explicar històries completes força bé.

Aquesta tercera edició ens porta un festival i un entorn (l'Alberg Mare de Déu de Montserrat, del Carmel barceloní) totalment madurs i consolidats en el mapa cultural, amb un públic fidel que omple les sessions, amb la novetat de la xafogor que ha caracteritzat aquest darrer cap de setmana.

Proposta més variada que mai, segurament ja amb problemes per a triar la gran quantitat de propostes, alimentades també per l'existència de sales especialitzades a la nostra ciutat. Com també he dit algun altre cop, el microteatre ha vingut per a quedar-se. Llarga vida!


Molt valorable proposta dels tres components de la companyia, creadors i intèrprets alhora, d'una 'píndola' (mai millor dit) sobre un poeta prohibit en el seu temps (el de la post-guerra) i descobert anys més tard. Entre d'altres, Lluís Llach va musicar la seva 'Cançó a Mahalta' d'una forma magistral, poema que es va reconèixer entre els varis que l'actor (els altres dos eren els músics) va anar desgranant. En aquest sentit, l'evolució de l'espectacle alternant notes sobre la seva vida, cartes que va escriure a les persones properes i els mateixos poemes, resulta molt harmoniosa: combina text, música (dos instruments de vent) i moviment de dansa. Aquest darrer component, potser el que menys hi aporta, donat que música, veu i moviment escènic de tots tres intèrprets combina a la perfecció, i ajuda a transmetre, en els escassos 15 minuts de durada, tot un missatge poètic, i alhora l'acostament a un artista que la malaltia es va endur prematurament als 32 anys.