“Atletes, baixin de l’escenari”, clamava Manel ara fa una dècada des del títol d’un dels seus discos més celebrats . Doncs pel que fa als atlètics músics que interpreten una única cançó en sessió continua al llarg del memorable nou espectacle de Miet Warlop, ja podeu donar per fet que no estan gens disposats a baixar de l’escenari ni a abandonar-lo, mentre encara els hi resti un xic de força per continuar omplint de marxa al seu únic tema. Esclar que donada la lletra del tema, ja queda molt clar que seguir corrent i cantant fins que manqui l’alè damunt una cinta en perpetu moviment d’aquestes que no porten enlloc , seguir fent equilibris damunt una barra de gimnàs intentant que les cordes del violí donin sempre la nota adient, seguir saltant per tal d’arribar a un teclat situat en posició impossible, seguir fent sonar el baix que aixafa amb el seu pes el baixista que es troba sota d’ell, i seguint omplint-ho tot de percussió frenètica encara que això obligui a estar donant tota l’estona bots laterals d’una a l’altra banda de l’escenari, no és solament l’única opció que tenen aquests músics : és en realitat l’única opció que tenim tots plegats .
Tal i com diu la lletra de l’addictiu tema composat per Maarten Van Cauwenberghe, el que toca és “corre per la vida fins que et moris, fins que em mori, fins que ens morim tots. Toc-toc. Qui hi ha?. És el teu dol del passat...el dol és com una roca dins del teu cap. És dur, és aspre, és salat. Simplement, sempre és aquí. El dol és aquí per quedar-se ”. Però un cop assumit aquest fet inqüestionable tampoc no cal fer masses escarafalls, ni posar-nos excessivament dramàtics: el que cal es seguir donant-ho tot damunt l’escenari de la vida com si en això t’anés la vida. I encara que els músics que no són atletes (Warlop no volia pas això), però que ofereixen al llarg dels seixanta minuts d’espectacle una resistència atlètica, estiguin suant la samarreta fins a dir prou, què bé t’ho estan fent passar amb el seu sensacional, absurd (l’absurd de tot plegat és un altre dels components que es mouen tota l’estona per la proposta) i esgotador exercici!. Tan esgotador que, tal i com comentaven al meu voltant algunes persones que havien arribat al teatre considerant que estaven força cansades després d’una dura jornada laboral, dir que estàs cansat mentre veus el que fa aquesta troupe, semblaria una blasfèmia: aquesta gent, sí té dret a exclamar-ho! I ja veus: enlloc de queixar-se , quan les forces amenacen fer figa, es limita a respirar ben fort per tal de seguir divertint-nos amb el seu incansable “loop”.
Esclar que també ajuda tenir a les grades d’un recinte molt més semblant a un camp esportiu o a l’interior d’un gimnàs que a una sala de concerts un grup de fidels seguidors amb ànima de “groupies”, gens disposat tampoc a baixar mai la guàrdia. Quelcom que no està alhora exempt de perilloses derivacions: tal i com apunta Warlop, aquesta gent que t’és tan incondicionalment fidel pot convertir-se alhora en el teu més infidel i implacable jutge , si comença a sentir que no estàs a l’altura que exigeix de tu. Qui no dubte mai en seguir sempre animant com cal l’equip d’aquesta competició és la masculina “cheerleader” que en cap moment deixa de donar voltes entorn la pista escènica i delectar-nos amb les seves coreografies: ja voldrien molt grans equips esportius ianquis que mobilitzen una legió de noies disposades a exercir aquest paper , disposar d’algú tan lliurat a la labor com ho està l’animador/a de la qual disposa Warlop. I per acabar d’arrodonir la vetllada , tenim també una comentarista amb tres cames que Warlop veu com una mena de “portaveu de tot allò que pensem però no podem dir ” , dins d’un escenari que la creadora presenta alhora com “una societat en miniatura, on tots els actes i els desitjos que regeixen els principis del col·lectiu poden ser exorcitzats, i fins i tot ritualitzats. “One Song” tracta de la repetició i la circularitat, de l’esperit col·lectiu, la diversitat , l’humor i l’esgotament”. Doncs cal donar-li del tot la raó a la creadora: la seva “One Song” aconsegueix visualitzar festivament tot allò del que tracta, i provocar alhora en el públic un hipnòtic efecte immersiu: tan hipnòtic que, si no fos perquè seria una demanda inhumana, els hi demanaries als artistes que tornessin a començar un cop han acabat la seva exhibició atlètica i musical , digne tant d’emportar-se una olímpica medalla d’or , com d’emportar-se tots els punts disponibles al festival d’Eurovisió. Però , a manca de la repetició de la jugada, Warlop acaba el seu espectacle com s’han d’acabar aquestes coses: amb un bon himne nacional anònim i una no menys anònima bandera onejant a l’aire: aquests símbols, sempre saben remoure les emocions col·lectives.
