Orbis

Humanhood ha construït un díptic antagònic entre Sphera i aquesta peça. Si en la primera, és un viatge místic a la lluna,pensat per ballar-la amb lluna plena, aquesta s'hauria de plantejar en les nits de lluna nova. Contratant al misticisme, aquí es tira de moviments que evoquen a un ritual, quasi una akelarre aprofitant la foscor i en la que el foc seria el centre de la vetllada. Si en la pimera l'escenari és una circumferència blanc, com el seu vestuari, en aquesta totes dues peces són negres. Una capa, això sí, mostra la capa negra del cel sense satèl·lit i també la pluja d'estels que permeten divisar-se gràcies a la falta de gran lluminositat. El treball d'aquest nou duet compta amb la mateixa concentració i amb un joc entre els dos cossos que es compenetren, ara projectant mirades i fores cel amunt, mentre en l'anterior treball feien cercles que rodolaven cap endins. També la recent coreografia Luaº parla de les 4 fases de la lluna. El propòsit de Humanhood és que les actuacions només es puguin fer coincicidt l'etapa lunar corresponent. El toc de queda ha impedit fer-ho a l'hora que correspondria al Sismograf (en 15 dies es programa Sphera), però és molt oportú oferir les dues peces en un mateix cartell (com també es va fer en la Quinzena de dansa) perquè són dos treballs que es compensen i que ensenyen un movment de grans desplaçaments, de només dos intèrprets i que es veu forçada a utilitzar la il·luminacio espectrral i el cos de ball notable del seu treball de sala, Torus.

Interessant i magnètica coreografia de la companyia Humanhood, formada per l’anglès Rudi Cole i la catalana Júlia Robert. En ella, el duo experimenta sobre la relació entre la Terra i la Lluna, en una espècie de ritual del moviment en el que la rotació té un paper protagonista. Els ballarins es mouen amb precisió, fluïdesa i amb expressions serioses que doten la peça d’una transcendència casi mística. Sobre un escenari circular que simula l’espai, assistim a una coreografia plena de girs, voltes i portés impactants que recorden a les arts marcials. Destaca molt la proposta de vestuari, amb túniques negres que recorden a l’estètica Matrix i amaguen en la part interna un mosaic brillant. Els intèrprets es nodreixen molt bé del disseny, obra de de Mark Howard, utilitzant el vol de la peça per engrandir els moviments. Orbis la formen doncs 16 minuts de potencia física, visual i musical al voltant de les òrbites, de la petitesa humana i de com tot gira constant i implacablement. Agafem-nos fort, que això no para!