Paco de Lucía, el tiburón
d’Algeciras, deu ser el guitarra més universal i prestigiós que té Espanya; una
llegenda viva, de les poques que resten, i pel que sembla el mestre de molts,
amb tota la raó del món. Musicalment és algú que meravella, però l’home en si, desprenent
tanta senzillesa com humilitat, és el que més impressiona.Paco de Lucía ja ha vingut quatre vegades al Festival
i, suposo, que seguirà venint. Divendres 9 d’agost, acabat el brillant concert,
Carmen Mateu de Suqué va penjar-li la merescuda Medalla d’Honor de Peralada. En
realitat, aquest fet, va ser l’única sorpresa d’un espectacle que jo definia
com un encanteri ric en matisos i impecable, si no fos pels elàstics amb els
quals es barallava amb tenacitat un eclèctic i potent bailaor anomenat Antonio
Fernández Montoya “Farru”, que
se suposa li subjectaven els pantalons. El directe té aquestes meravelles i
d’altres, el so del vent que simula pluja, el punteig sublim d’algun geni
improvisant a l’escenari, el gruny animat d’una cigonya o l’ànima visceral del
públic: el bum-bum, fotografies, xisclets, comentaris divertits, etc.
Paco
de Lucía va entrar sol amb la guitarra, van ser quinze minuts d’una peça
clàssica en solitari. Un miratge, perquè la resta va ser regalar al públic el
talent immens d’aquests músics joves que s’anaven integrant a la festa tot composant,
al capdavall, una banda esplèndida. I ho van fer coronant-se amb honor,
desplegant una sonoritat embriagadora, límpida i sensacional, plena d’un
esqueix llatinitzat i d’una solta novadora. La generositat d’aquest guitarrista
excepcional arriba al cor, el seu do i experiència serveixen just per enaltir el
talent dels altres. Ben mirat, això, deu ser l’aspecte fonamental que deu
mostrar un associat a la saviesa. Els altres, els músics que acompanyaven en
Paco de Lucía, eren l’Alain Pérez raspantel baix, l’Antonio
Sánchez Palomo a la segona guitarra, Israel Suárez Escobar “El Piraña” a la percussió, els cantaores i palmeros Antonio Flores
Cortés i David de Jacoba, i l’Antonio
Serrano Dalmas “El boquerón”
tocant l’harmònica i els teclats. M’agradaria remarcar dues impressions que encara
arrossego: la sonoritat embruixada que embolcallava qualsevol peça quan un
instrument tan atípic com l’harmònica imposava la seva fecunda personalitat;
així com el ressò constant d’homenatge implícit a Camarón de la Isla, a través del color enrogallat, impressionant, de
les veus profundes de Flores i Jacoba.
No és d’estranyar que s’exhaurissin les localitats, el
que Paco de Lucía exhibeix és aquell innovador i singular talent expressiu que
té, tot evocant la màgia de l’autèntic esperit flamenc; però també algunes troballes
musicals i humanes magnífiques. Van ser dues hores vibrants que no s’obliden, amb
temes del seu millor repertori com Canción
de amor, Cositas buenas, Antonia, Camarón, Soniquete..., i la
traca final d’un bis enjogassat i superb que va fer-nos navegar Entre dos aguas la mar de bé. No sé, jo
el faria artista resident!
