País sense paraules

Teatre

informació obra


Obskené es refereix a obscè, paraula que en la seva arrel grega vol dir 'fora' (ob) 'd'escena' (scè). La companyia Obskené va ser fundada per Constanza Aguirre, Ricard Soler i Judith Pujol. Neix a mitjan l'any 2008 amb ganes d'arriscar en projectes de creació innovadors. Ha realitzat diversos muntatges entre els quals destaquen els espectacles de carrer: Trossos (espectacle resident a Fira Tàrrega 2012); Fuenteovejuna. Breve tratado sobre las ovejas domésticas, d'Anna Maria Ricart (Premi Festival d'Almagro); Redaliz, de Pedro Lipcovitch; Este no es un lugar adecuado para morir, d'Albert Boronat i Hamlet és mort. No hi ha força de gravetat, d'Ewald Palmetshofer. Fa poqies setmanes, al setembre, la Sala Beckett ha programat un cicle titulat "Accent Obskené" en què es feia un repàs per les diferents dramatúrgies de la companyia.
Autoria:
Dea Loher
Companyia:
Cia. Obskené
Traducció:
Kàtia Pago
Direcció:
Judith Pujol Llop
Ajudantia de direcció:
Anna Maria Ricart
Intèrprets:
Ilona Muñoz Rizzo
Escenografia:
Adrià Pinar
Vídeo:
Anna Carreras i Chema Blanco (Etc Inventions)
Il·luminació:
Dani Sánchez
Vestuari:
Giulia Grumi
Sinopsi:

País sense Paraules parla de la impossibilitat de comunicar tant el dolor com la felicitat, de la recerca desesperada d'una imatge que expressi allò que hem vist i que hem sentit. És també una mirada sobre tot el que pot deixar sense paraules una persona, una societat o un país sencer. Dea Loher descriu la impotència d'una artista per expressar, a través del seu art, el que ha vist en un país en guerra. Un monòleg sobre els límits del llenguatge, els de frontera, els de comunicació i els límits de tot el que es mostra, el que es diu i el que es fa. La protagonista de País sense paraules qüestiona el fet creatiu en un acte de resistència.

Ara bé, PSP no és només un monòleg, sinó que la companyia proposa tota una experiència abans, durant i després d'anar al teatre.

Et conviden -mitjançant un enllaç-  a jugar en línia durant uns dies previs a la representació. Pots formar part de la peça, establir un vincle amb l'obra, amb la protagonista i amb els altres participants -que també vindran a  veure l'obra- i, sobretot, pots passar-t'ho molt bé. Per a la posada en escena recolliran alguns dels teus passos dins del joc. Només has d'escriure un correu a psp@obskene.org i t'enviaran l'enllaç convidant-te a jugar!

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: País sense paraules

15/11/2013

Un cop de puny

per Jordi Bordes

La nova producció d'Obskené és un cop de puny visual. Una glopada dramàtica que evoca a una història fragmentada. Què li ha passat a aquesta artista que no troba la força per crear? Per què s'autoexigeix tant des que va tornar de K? Per què les referències crítiques al seu artista plàstic més proper, R, ara li sonen buides?

La peça juga amb una història amagada que l'espectador ha d'anar olorant per construir el trencaclosques. I fer-se'l a la seva mida. Aquest és un punt en comú al Terra de ningú de la Sala Petita del TNC. Però si en aquesta darrera la interpretació, l'espai i la llum és tant depurada que no facilita tramar relacions entre aquells personatges de Pinter, en aquesta versió del text de Dea Loher la impuresa interpretativa, els rastres que deixa en les pantalles/quadres, són petjades per a percebre la seva paradoxa: la seva felicitat no seria altra que saber plasmar el dolor sense haver de recórrer a imaginaris visuals comuns, ni al text impúdic del catàleg.

Al Juliol a l'Institut del Teatre del Grec, va presentar Si Déu és bellesa, la bellesa existeix?, una dramatúrgia d'Albert Arribas i digirida per Alícia Gorina sobre un artista finlandès, Vilho Lampi que també es debatia entre un discurs ampul·lós i generalment irrellevant, i la creació. Mentre, els espectadors picaven un cub de guix per mirar d'extreure la bellesa. Era una altra manera, més performàtica de buscar l'ànima. El personatge de País sense paraules  és més solitari, més desesperat. Però encara aspira a aconseguir aquesta felicitat. és la lluita dura contra el paper en blanc i la responsabilitat que la taca a fer sigui més pur que la netedat actual. Un treball que convida a una conversa posterior a l'espectacle.