Paradisos oceànics

Teatre

informació obra


Adaptació:
Josep M. Fonalleras
Direcció:
Mònica Bofill
Intèrprets:
Mercè Arànega, Paula Blanco
Companyia:
La tristura
Autoria:
Celso Giménez
Sinopsi:

Entre el 1926 i el 1929, l'escriptora Aurora Bertrana, filla del també autor Prudenci Bertrana, va viatjar a les Illes de la Societat de la Polinèsia Francesa. La més coneguda era Tahití, en aquell temps a un mes i mig de trajecte des de Barcelona. Revistes catalanes van anar editant els articles que, des d'aquella destinació remota,  els enviava Aurora Bertrana i que el 1930 es van editar conjuntament amb el títol que és a l’origen d’aquest muntatge escènic. Els  articles mostraven la mirada d'una dona, una mirada feminista que es projectava sobre un món en transformació, un poble profundament lligat a l'entorn natural que adoptava, no sense tristor, les maneres de fer i les visions del món d'una societat, més poderosa, que el colonitzava. A Paradisos oceànics, no hi ha una mirada altiva sinó un pòsit de pietat i comprensió envers la decadència i la fi d'un univers. I, sobretot, hi ha el gest intens i decidit d’una dona que sent l’afany de l’escriptura, una voluntat literària de primer ordre, un desig vital fascinant. De la mà de Bertrana, veurem altres dones: hereves tristes d’un passat orgullós, com  la reina Marau; mares coratge, com Turei; o assistirem a bodes  i enterraments, cerimònies on es fa patent el trànsit, sovint poc afortunat, de la societat polinèsia cap al món modern.

La reedició de l'obra el 2017 ha facilitat, com espera fer aquest muntatge, un millor coneixement (i reconeixement) d'Aurora Bertrana, una dona que, ja en el seu moment, arrossegava una aura de modernitat (militant política, música, implicada en un incipient feminisme) i que afegia a la seva habilitat com a narradora una sensibilitat poc comuna. Adapta els textos de l'autora l'escriptor Josep M. Fonalleras, i els porta a escena Mònica Bofill. Aquesta dramaturga i directora ha treballat en muntatges que van des de Ciutat de vidre, amb la companyia Obskené (Grec 2016) fins a Barbes de balena passant per Neus Català. Un cel de plom (Grec 2015), un muntatge dirigit per Rafel Duran i protagonitzat, precisament, per Mercè Arànega, la mateixa actriu que, en aquesta ocasió, deixa en préstec la seva veu a Aurora Bertrana.


Crítica: Paradisos oceànics

07/07/2019

Precioso y apetecible viaje

per Elisa Díez

(...)

En la adaptación de Josep M. Fonalleras, Aurora se divide en dos, una muy buena decisión de partida ya que estamos delante de una dramaturgia eminentemente narrativa y la división de voces hace ganar dinamismo, le aporta un tiempo más rápido a la acción y pone el acento en el humor. Fonalleras respeta la sonoridad de la obra, es una adaptación muy literaria que provoca que la dicción esté a la altura de las acciones. El espectador viaja mecido en las palabras.

La puesta en escena aunque minimalista de origen, destapa los mundos que se nos describen en el texto. Laura Clos (Closca) vuelve a hacer posible que en dos paneles blancos veamos la vegetación de la Polinesia, sin recurrir en ningún caso al elemento más fácil, las proyecciones. Al mismo tiempo que destapamos la vida de Aurora, la escenografía nos traslada a cada uno de los escenarios de la misma.
El diseño de iluminación de David Bofarull (a.a.i) y el espacio sonoro de Ramón Ciércoles completan la belleza estética y el buen gusto con el que ha sido llevada la obra a escena.

No se me ocurre mejor reparto para estos Paradisos Oceànics que Mercè Arànega y Paula Blanco. (...)

(...) 

Sólo nos cabe esperar que el viaje no acabe en el Grec y durante la temporada más espectadores puedan verse invitados a este precioso y apetecible viaje.