Pare meu

informació obra



Sinopsi:

Un artista libanès resident a Barcelona recrea en escena la figura del seu propi pare, un libanès fort i valent, un home de guerra, orgullós, que manté la tradició dels seus avantpassats i viu del comerç al port de Beirut. Kmeid el retrata a còpia d´imatges, text i el seu propi cos, un vehicle d´expressió que li servirà per parlar-nos de què implica la masculinitat al Líban d´avui.
És la nova creació d´un artista que fa alguns mesos ja portava als escenaris alternatius de Barcelona Los papeles, un muntatge de teatre físic amb text i visuals que ens parlava del viatge, dificultat per una burocràcia cruel, de dos amants obligats a deixar una ciutat, Beirut, que no entenia el seu amor.

Crítica: Pare meu

04/12/2020

Redescobrir el pare

per Jordi Bordes

Anthony Kmeid és un artista que, seguint la seva intuïció, ha anat forjant la seva carrera professional i vital. Cal entendre les seves propostes des d'aquest jo irrepetible, que és cadascú. Les particularitats de Kmeid, realment, són molt especials perquè va sortir del Líban buscant un lloc on poder sentir-se còmode com a homosexual i que pogués desenvolupar la seva faceta artística. El va atrapar la dansa; va estudiar audiovisuals i, ara, li suma la paraula per a fer unes peces híbrides molt honestes. Com ja s'intueix a Los papeles parla d'un jo desconegut per la majoria d'una societat democràtica, pretesament solidària, però incapaç de veure les injustícies que es viuen als carrers.

La màgia de Pare meu és que, probablement per primer cop, ha pogut revisitar el seu pare (que tenia unes aspiracions en ell molt diferents) i s'han tornat a entendre. A través de l'amor per l'hort però també de la dansa. E pare, per fi, ha entès, que el seu fill Anthony s'ha forjat una carrera ("als països musulmans hi ha olts pocs ballarins masculins;: tenia molta feina") que el realitza com a persona. Kmeid ha fet un muntatge audiovisual que va dels detalls de les estances (l'oficina del pare; el soterrani on ell va néixer i va estar creixent, a resguard de les bombes; l'hort proper de Beirut...) als primers plans del pare, així com l'àlbum de retrats de soldats màrtirs a la guerra. Ell s'hi contraposa, com confonent-se com a possible màrtir, com rebel·lant-se al que volia el seu pare...

Anthony Kmeid utilitza la seva llengua materna per a expressar-se, explicant la infància, o els viatges de tornada puntuals a l'hort del pare. I, també hi inclou el català per a narrar tot allò que ha viscut fora del Líban, un codi ben senzill per a situar l'espectador en la seva videocreació. Pel que fa al moviment, busca frases coreogràfiques orgàniques, de braços estesos i sinuosos i cames arquejades, que pot evocar a imatges orientals. La seva història és de lluita, però fuig de moviments bruscos que puguin simular una certa violència. Ell es desentén de la guerra, en tot cas en pateix les conseqüències i, sempre, prova d'adaptar-se, provant que es respecti la seva identitat. Un cant humil a la valentia que té la sorpresa quan el pare, per fi, se n'enorgulleix del fill (aquell que li va esguerrar tots els seus plans per ser avi, tenir successor en la seva oficina comercial...).

Un espectacle molt ben triat al festival RBLS, perquè hi integra la lluita per ser un mateix des de la vessant de l'artista (en l'àmbit social i professional), del fill (en l'àmbit familiar), i del jove (en l'àmbit de gènere). Un material molt adequat per a empoderar els joves, des de l'empatia ben humana i exposada d'Anthony Kmeid.