La part interior de la “barraca” escenogràfica delata de seguida que som en algun lloc incert del Delta de l'Ebre. Hi ha virtuals camps d'arròs per tot el voltant, mirant cap a la platea, esclar. El dialecte dels personatges, però, és el català oriental, tret del de la presumpta criada que, per origen propi de l'actriu, fa anar l'illenc. Tant hi fa. Tots els camins lingüístics porten a Roma... o al Delta, vaja.
L'obra és del dramaturg Benjamin Cohen, un autor veneçolà establert al Panamà des d'on ha aconseguit fer-se un nom internacional amb obres de teatre, cinema i guions de televisió i ara també en plataformes, però sense ser anglès.
L'obra «Pecats imperdonables» (en original: «Sin perdón por los pecados») és una comèdia que aparenta que és d'humor blanc, però que progressa cap al gènere negre. I té la característica que permet als espectadors que, a través del mòbil i des del web “pecats.cat”, interaccioni en almenys vuit ocasions per decidir cap on vol que tiri la trama.
Aquesta opció l'acosta a una altra comèdia clàssica que en el teatre català ha estat sempre de les més ben rebudes, «Pels pèls», de Paul Pörtner, que aquí s'ha vist en diverses ocasions, una de les últimes, al Teatre Condal. Recordem la perruqueria on es comet un assassinat i, tralarà, tralarà... els espectadors —amb la clàssica mà alçada perquè ve del temps sense mòbils— decideix qui és el culpable. Aquí també hi ha un culpable —o una culpable, depèn!— i el rànquing de votacions per mòbil —si la cobertura de l'interior de la platea no flaqueja les dades mòbils— fa que cada funció sigui diferent, segons l'estat emotiu dels espectadors en qüestió.
L'adaptació dramatúrgica que n'ha fet Edu Pericas, també director del muntatge, està carregada d'humor, d'aquell humor que connecta de seguida amb els espectadors perquè utilitza referències molt locals i actuals —el groc del procés independentista, els clams dels carrers seran sempre nostres, el miratge de Waterloo i la República catalana, la versió en espanyol llatinoamericà de «Paraules d'amor» de Joan Manuel Serrat, o una mirada irònica —esperem que algú no la consideri políticament incorrecta— a un personatge sord i, en conseqüència, mut...
Però tot això, del que un servidor pot parlar només a mitges sense desvelar gairebé res més per respecte a la sorpresa de futurs espectadors, depèn, esclar, repeteixo, de l'elecció que fa la majoria de l'auditori amb les seves votacions mòbils. Cal, doncs, prendre-s'ho amb reserves.
El que sí que té garantit el muntatge és la vis humorística de tots els protagonistes —repasseu els noms de la fitxa artística i cauen de madur— cosa que fa que cadascun dels personatges tingui de seguida una personalitat singular que, tal com mana el guió, va pujant de to a manera que avança la trama.
Una família de nissaga d'empresa, però vinguda a menys, s'ha de reunir cada nit de Sant Joan a la “barraca” del Delta per desig exprés de l'herència que ha deixat com a clàusula el pare, si volen tocar res de l'herència. Però els temps són difícils per a la butxaca i els dos germans hereus i les seves respectives dones i el tercer germà —aquest, un germanastre per una relliscada del pare amb la secretària— acaben movent-se només amb l'interès creat per obtenir com més aviat millor el dot que els pertoca.
I aquí comença tot. Un seguit d'embolics que els espectadors no poden preveure —cosa que diu molt a favor de la comèdia que no és gens previsible— i que estimula la curiositat dels espectadors i el cuquet pel salt que va fent, de sorpresa en sorpresa, fins a l'últim moment. Només avancem que si en aquella «Pels pèls», a la perruqueria, hi ha un assassí i un cadàver, aquí, a la “barraca” del Delta de l'Ebre, els morts es multipliquen.
I res més. Només suggerir als espectadors que «Pecats imperdonables» és una obra per veure, almenys, dues vegades, per divertir-se amb les opcions contràries a les que es votin en una funció o una altra, un recurs que és també una exigència per a tots els intèrprets que han d'estar preparats per representar una part del guió o una altra. Proposo als productors de l'obra una oferta de 2x1 per fer doblet en funcions diferents i... ja podem tirar l'arròs! (...)
