Peggy Pickit ve el rostro de Dios

informació obra



Autor:
Roland Schimmelpfennig
Producció:
La Cantera Exploraciones Teatrales
Direcció:
Jorge Sánchez
Traducció:
Albert Tola
Intèrprets:
Marc Pujol / Joan Sureda, Toni Vives, Marta Cuenca, Mireia Gubianas
Sinopsi:

Dues parelles amigues des de que estudiaven juntes la carrera de medicina: Els uns tornen d’una missió humanitària a l’Àfrica, els altres són els amfitrions i els reben a casa seva. Porten sis anys sense veure’s. Intenten renovar els vincles d’amistat però van prenent consciència de l’abisme que ara els separa. Un retrobament tenyit d’exotisme on els records, les acusacions, els dolors i els riures exploren les diverses perspectives amb les que mirem les nostres eleccions de vida.

També hi ha dues nines, les de les dues nenes absents però presents en el cor de la conversa: Annie-Abeni és de fusta, Peggy Pickit és de plàstic. Una comèdia fina i magnífica però també crua i vertadera que continua ressonant més enllà del seu final.

Un brillant text del dramaturg alemany Roland Schimmelpfennig que oscil·la entre el vodevil estrident i la sàtira corrosiva on es qüestiona la relació entre el món subdesenvolupat i Europa. Una oportunitat d’observar, com davant d’un mirall implacable, les societats democràtiques liberals.

Crítica: Peggy Pickit ve el rostro de Dios

19/01/2020

Fràgils amistats de porcellana

per Jordi Bordes

El dramaturg alemany Ronald Schimmelpfennig és un autor conegut a la cartellera catalana des que la Sala Beckett en va fer un cicle monogràfic.l És un autor prolífic que, a és, aconsegueix que se'l produeixi repetidament arreu.Perquè juga amb un teatre experimental, tot i que aparentment des de la convenció més teatral. Aquest títol, per exemple, respon a una època en què indagava en com transformar les categories més clàssiques. Aparentment, podria respondre a una mena de comèdia de bulevard (d'una retrobada burgesa intranscendent s'encenen guspires a partir d'un gir innocent però fatídic). Parlem d'obres com Art o El nom.

Schimmelpfennig carrega les rèpliques amb aparts, fragmenta escenes i ls avança o endarrereix, perquè sigui el propi espectador que trobi noves veritats través de les esquerdes de la seva ficció. De fons, dues parelles que es retroben sis anys després. La primera ha viatjat al Tercer Món en una llarga expedició hospitalària (i han hagut de sortir sense que s'hagi resolt el conflicte). Durant aquell temps van acollir una nena, com si fos una filla adoptada. La segona, ha prosperat a la seva ciutat i han tingut una filla. La petita, que està en una festa a casa la veïna, li ha escrit una carta a la nena, sab ganes de conèixer-se. Les abraçades i es somriures es van fent més angulosos, exagerats i hipòcrites, a mida que avança el untatge i es van revelant secrets que es tenen els uns amb els altres. Com a Vernissatge, de Havel, l'opulència només amaga la buidor. Aquesta és la segona producció que es fa d'aquest text. De fet, parteix de la traducció que Anna Soler-Horta va fer pel muntatge que va dirigir Moisès Maicas al Maldà (Peggy Pickit veu el rostre de Déu). Ara, el saló postmodern de llums indirectes, acaba sent un camp de batalla en què la ràbial 'enveja, l'odi, la por acapara l'espai i trenca la infància. La dels pares. La de les nenes. I la de les joguines. Tot plegat és fràgils com una nina de porcellana.