Un cementiri és un indret propici per inspirar-se. La casa dels morts serveix als creadors per connectar amb coses intangibles que estan més enllà d’un mateix. O si més no per reflexionar-hi. Tanmateix entre nínxols, mausoleus i xiprers tens molt de camí per recórrer i a la nit podem sentir la presència dels esperits més propera. En aquest sentit , i comptant amb la majestuositat del Cementiri de Vilafranca, el Festival EVA ha organitzat la sèptima edició del “Per viure el cementiri, no cal morir-se” (per cert, no seria més correcte “per a viure al cementiri...?”). Quatre espectacles en quatre espais diferents del cementiri. Una proposta estimulant que enguany està més que consolidada. Quatre grups d’unes 40-50 persones per grup que passegen de deu a dotze de la nit entre mig de veles dona per molt. Però per això es necessita una acurada selecció dels artistes i les propostes a mostrar. El resultat en aquest sentit hagués pogut ser més inspirador.
Radiohead
Començar per un breu concert d’uns 20-25 minuts d’un bateria com Ricard Parera, forjat en mil i un projectes, és molt estimulant per aquell a qui els hi agrada el jazz. No és el meu cas. Amb el free jazz o hi connectes o no. Val a dir que ser capaç de crear aquetes peces interminables, amb una coherència harmònica, em sembla extraordinari. Però quan portes més de deu minuts sentint una lletania de plats, caixes i tambors, amb bases electròniques, però sense estridències, hom ja començ a inquietar-se a la cadira. De fet, quan entren les primeres projeccions dels dibuixos del cementiri i dels xiprers (obra del pare del músic), esperava per fi un fil conductor, una història que es posés en primer pla i que es servís de les atmosferes creades per Parera. Però els dibuixos no fan més que repetir-se amb diferents enquadraments, sense aportar cap relat específic. No es podria ni considerar ni tant sols un espectacle de vídeo art. Simplement era com una introducció molt llarga d’alguna peça dels Radiohead més experimentals (Kid-A, Amnesiac).
Mèdiums
Canvi d’escenari. Arribem a una esplanada davant d’un gran mausoleu. Allà ens espera la Núria de Calella amb posat greu. Puja a l’escenari des d’on hi ha un peu de micro, una cadira i dos parells de calçat, unes sabatilles més rústiques i unes sabates de tacó vermelles. Però primer de tot la Núria ens introduirà les vides de dues dones absolutament desconegudes pel públic i amb vides a priori molt interessants: Josefa Tolrà i Júlia Aguilar, dues dones mèdium que també van ser dues intel·lectuals, creadores, que malgrat la seva nul·la formació acadèmica van saber crear una obra artística que va des de dibuixos i pintures fins a ser ballarina de cabaret o escriure textos científics. Però sobretot eren dues mèdium que podien connectar amb els esperits. La missió d’ambdues era revelar el missatge de l’esperit. La proposta escènica de la Núria de Calella està a mig camí entre la conferència i la invocació dels esperits de les dues artistes. En aquest sentit, començant per Tolrà (l’obra de la qual està exposada al Reina Sofía), l’actriu, amb l’objectiu de mostrar part del pensament de la mèdium de Cabrils, recita una espècie de carta al seu germà Juan qui entenem que està a l’altre món ja. Tot el speach em desconcerta, em sembla com de broma, recitat amb una impostació que encara el fa més absurd. Amb una sèrie de conceptes esotèrics que no tenen ni solta ni volta, que no s’expliquen i que m’acaben recordant a les invocacions del guinyolesc Carlos Jesús. La invocació a la Júlia Aguilar córrer el mateix camí. De Calella recita amb energia un discurs a mig camí entre el fet religiós i el científic que a hom li sona gairebé a Cienciologia. El moment culminant és quan brama “Viva los cromosomas y viva el limón!”. Absolutament delirant. Tanmateix, les històries de les dues dones és suficient interessant com per a poder explicar-la i reivindicar-la però amb una altra posada en escena. No és més interessant enllaçar la seva creació artística amb el fet de ser mèdium? O de com aquestes van acabar sent reconegudes per altres artistes tan influents com Brossa o Modest Cuixart?
Rondalles gallegues
Seguim el camí arribem a un esplanada gran on veiem un home amb gorra i barba assegut un cadira davant d’un memorial a les víctimes republicanes de la Guerra Civil. És Felipe Díaz Caixoto qui recollirà tota l’atenció del públic per aproximar-nos a unes quantes històries fantàstiques de la seva Galícia natal. És un contacontes amb moltes taules i això es nota des del minut ú. I és el que ens faltava a tots. Durant aquella mitja horeta, tot pren més sentit. Amb una introducció que alterna bromes amb el públic amb apunts sobre els éssers místics de l’imaginari gallec, Caixo ens fa sentir com si estiguessin en una d’aquelles cases rurals, rodejant el foc i la xemeneia, i ens endinsa en dues històries de fantasmes i de mort. En un relata la vida d’un vailet que no té por a res i que se’n va a la guerra i es troba cara a cara amb la mort. Una bonica història on la figura de la mort ens recorda la importància de viure amb plenitud i valorar el que ens rodeja. Després, de manera més accelerada doncs el temps corria a la contra, Caixo ens relata la història de Hipólito i de com aquest va aconseguir unir a la seva neta amb Baltasar, un noi que es presentava a casa seva sols quan plovia i aprofitava per festejar a la neta. I ja se sap que Galícia és una terra de pluja (tenen 70 paraules per dir pluja). La capacitat de comunicació i d’encantament de Caixo encaixava com un gunt en aquell espai. Una bonica experiència que fins i tot es va quedar curta.
Cabaret pagès
I finalment va arribar el final de la festa que no esperàvem. En un altre racó del cementiri, aixoplugada sota una palmera, ens esperava la desllenguada Esperanceta de Casa Gassia. No és una dona vestida amb plomes i ensenyant cuixa com les vedettes de El Molino, però el concepte acaba sent el mateix, tot i que juga estèticament a la contra. Es tracta d’una dona rústica, una senyora pallaresa que es va passejant entre el públic, interpel·lant homes i dones de manera improvisada. Que si vas amb tal, que si millor t’ajuntes amb l’altre... bromes sexuals, picantones, però també amb un discurs social que apunta amb bala contra els poders fàctics, contra el masclisme i altres lacres. L’Esperanceta és un personatge sortit de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu que animava les visites guiades a una de les cases pairals. D’aquí, el personatge s’ha anat consolidant i ha agafat el farcell visitant vàries localitats de Catalunya. Sota les vestidures pallareses està l’actriu Noemí Busquets i en tot moment sap jugar amb el públic, buscant la seva complicitat però també posant-los en situacions compromeses a favor de la comèdia de traç gruixut. No és en va que a l’Instagram de l’Esperanceta anunciï que fa cabaret pagès. L’actriu sap aguantar l’espectacle fins i tot més enllà dels seus límits horaris. S’agraeix la intervenció d’aquesta pallaresa per acabar de despertar-nos passada ja l’hora de les bruixes.
