Perra de nadie

Dansa

informació obra


Direcció:
Marta Carrasco, Pep Cors, Antoni Vilicic
Intèrprets:
Marta Carrasco
Escenografia:
Marta Carrasco
Vestuari:
Pau Fernández, Cia. Marta Carrasco
Coreografia:
Albert Hurtado, Laia Santanach
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
Vídeo:
Jose Prados
Autoria:
Laia Santanach
Sinopsi:

La Lili està sola, i és una gossa, i és una gossa de ningú. Tan sols qui no és ningú i no pertany a ningú pot accedir fins a les parts més profundes de la interioritat, allí on les intimitats ballen i criden i juguen a la gallineta cega. A Perra de nadie els espectadors i espectadores us convertireu en còmplices d’aquest recorregut introspectiu. Potser algú s’adoni, i amb raó, que la gossa és un dels primers animals que es va domesticar, que havia sigut molt útil per la cacera, i que si una gossa no és de ningú, aleshores semblaria que no ha de servir per res, o per ningú. 

Però fins i tot una Perra de nadie pot arribar a ser imprescindible en les seves inutilitats… En les parts més recòndites de cadascú hi habiten la Lili i les vigilants de la nit, gosses de ningú que tenen cura del món que hi ha a dins vostre. I us en volen mostrar la seva part més entranyable. En cas que ho vulgueu, és clar. En cas que ho vulgueu.

Premi de la Crítica 2017 en la categoria solo (Marta Carrasco)

Crítica: Perra de nadie

22/04/2017

Torna la Carrasco dimatges contundents. veus en off eloqüents i dramatúrgia fragmentada

per Jordi Bordes

Marta Carrasco cada cop desmanega més els seus personatges, les trames i la seva lleu psicologia que habita a l'escenari. Es decanta per la imatge, les ganes de ballar i per un recurs d'una lletjor estètica, que la defineix i la individualitza. Perra de nadie manté una fórmula de personatges histriònics (ingenus, tendres, ferits, vulnerables) amb el vestuari preciosista, lluminós, la música que ompla l'esperit. No hi ha pràcticament raons que justifiquin les, de fet, no transicions. Van juxtaposant-se, l'una sobre les altres. Totes són Marta Carrasco però cap deixa que s'expliqui massa. Hi ha un somni, un malson, una sensació de ser dèbil i de no poder gaudir de la seva llibertat. La màscara, els elements que l'atenallen apareixen i desapareixen. Hi ha una emoció que traspassa però que no necessita recolzar enlloc. Aquesta decisió deixa un pèl desamparat l'espectador que li agradi trobar una certa explicació racional (segur que hi és però corre a una capa de molta profunditat). Després d'un llarg parèntesi, l'últim espectacle vist a Catalunya és B. Flowers, al 2013, que també renombraria amb Bijoux, la coreògrafa torna amb el seu to expressionista, sense filtres i que menysté la trama i els raonaments. De fet, a No sé si... (2012) ja va arrencar aquest distanciament cap a una dansa construïda amb la farsa per fugir de la tristor, de la desesperació.