Xavier Sabata ha trobat un mirall antagònic al Pierrot lunaire de Schönberg en el pròleg Narcís, de Metamorfosis d'Ovidi: Si Narcís lluita per conixer-se i acceptar-se (fins que es veu reflectit a les aigües del riu), Pierrot s'amaga dins d'un arquetip i evita expressar-se. Són dues cares d'una mateixa moneda. Cada ciutadà ha de decidir per quin perfil es decanta.La posada en escena és volgudament conceptual i subjectiva, amb un giratori doble que permet alternar direccions i velociats en els dos cercles. Al pedestal hi ha la figura, el personatge Narcís /Pierrot. Al seu exterior volten els instruments. La percepció és diferent de cada espectador (que també envolta l'estructura perquè rep a diferent volum el so dels instruments. En tot cas, sempre hi ha un retrat que pampallugueja: el rostre d'una figura blanca, un Pierrot als laterals del piano de cua.
Pierrot va ser, juntament amb l'arlequí, un personatge de a Commedia dell'art que els pintors de principis del segle XX van rescatar del teatre popular italià de l'Edat Mitjana. De la gran pantomima es passa a un espai íntim més inquietant. Fora de la broma, quin caràcter tenen aquestes personatges secundaris? Els cubistes van extasiar-se amb les formes romboides del vestit de l'arlequí. Els pintyors francesos, els va seduir la blancor i inconcreció de Pierrot, un romàntic enamoradís de la lluna. La música qe va composa Schönberg pretenia que Pierrot parlés. Per Sabata, en realiutat és només un vestit més que elpermet disfressar-se, com qui es construeix un personatge a Instagram, com que vol viure a través d'un avatar amagant la seva vulnerabilitat per a sí mateix. És evident que el paper de Pierrot (i el de Narcís) tenen molt d'exhibicionisme actoral. I , per això, és comprensible que s'hi identifiqui i que el contratenor els vulgjui explorar.
La proposta, amb una il·luminacio essencialista de cube.bz (que tambe explorava la inconcreció en altres treballs teatrals com a La nostra parcel·la de Lara Díez Quintanilla en què hi coincideix un existencialisme latent, quasi absurd), posa l'intèrpret al límit, a l'abisme. És el més honest per correspondre a la radicalitat de principis del XX, en qjuè la fotografia i el cinema desplaça l'art plàstic, literari i musical i el trasllada al món subjectiu de les emocions. Schönberg escriu una partitura atonal, amb una melodia que s'intueix. Amb una fórmuila màgica de repetir tres cops els set poemes. La posada en escena busca,però, aque cada quadre respongui a una textura diferent. Sobretot, gràcies al moviment i comportament de Xavier Sabata dalt del pedestal. El cantant, a més, decideix usarles tres octaves i mitja de la seva veu per narrar el que podria ser un conte, un malson, un tractat de filosofia en vers. Com a espectadors, no es tracta tant de procurar entendre cada rèplica, com de connectar amb l'actitud canviant del personatge, en pair els seus dolors, les seves soledats,, des del que podria ser l'atalaia del món. La soledat és un abisme. I Pierrot, com la lluna, també té la seva cara fosca que amaga. Com Olbeter a El somni de Gulliver, Sabata afronta aquesta buidor i l'expressa generosament, sense ínfules de predicador; només com a un mortal més que arrossega els peus i projecta l'ombra clavada a terra, profundament.
