Pau Coya va escriure Pols de diamant pel IX Torneig de Dramatúrgia de les Illes Balears basant-se en un cas real que va tenir lloc a Madrid l'any 2021. Un jove de només vint anys denunciava una brutalíssima agressió homòfoba que va resultar ser mentida. Pols de diamant Busca treure a la superfície les contradiccions de l'ésser humà. Com algú es veu abocat a mentir per tal d'intentar sobreviure a l'estigma. Algú que, com els diamants, pot semblar indestructible però es pot esmicolar d'una sola martellada.
La història, a camí entre la ficció i el que va succeir realment, pretén posar sobre la taula temes incòmodes i que conviden al debat, però sense caure en maniqueismes ni judicis de valor.
Nota de l’autor Pau Coya
Sinopsi
Quan en Dani denuncia haver estat víctima d'una brutal agressió LGTBIfòbica, la seva història es torna viral a nivell nacional. Les xarxes bullen, ocupa portades de diari i tertúlies televisives, i fins i tot fa que els màxims dirigents polítics s'hi manifestin. No obstant, hi ha alguna cosa del seu testimoni que sembla no convèncer els investigadors del cas i, sobretot, l'opinió pública. S'ho ha inventat tot? I en cas de ser així, què li ha portat a fer-ho? Pot una presumpta denúncia falsa desacreditar el patiment de tot un col·lectiu? Estigma i linxament mediàtic van de la mà en aquesta peça basada en un cas real.
Pau Coya s'atreveix a buscar les raons per les que un jove homosexual va signar una denúncia falsa d'un atac homòfob. En periodisme, és notícia allò que surt de l'habitual. I potser, per això, va tenir tanta transcendència aquest fet al barri de Malasaña, a Madrid, l'estiu del 2021 en què fonts oficials no consideraven atac homòfob el linxament de Samuel Luiz a A Coruña. L'obra no s'està de remarcar, des de bon principi, que les denúncies falses d'atacs homòfobs suposen, segons Fiscalia, el 0,084% del total de denúncies. És doncs, una situació extremadament excepcional i que Pols de diamant ficciona (o la conversa entre el dramaturg i la víctima va ser real?) possibles raons del cas. Albert Salazar (A.K.A.) i Dafnis Balduz (L'oreneta) transporten al públic a reviure el cas, a descobrir (el clau de thriller romàntic) la relació entre dues persones que s'enamoren en una sala d'espera. El diamant és el mineral més dur però s'esclafa amb un cop de martell. La màgia de l'amor té la mateixa consistència. És perdurable si hi ha fidelitat però s'esberla quan es descobreix l'engany. Nelson Valente (Silvia, Los finales felices son para otros) crea un espai obert en què revela, novament, la vulnerabilitat de la diversitat, també en les societats teòricament modernes i tolerants.
El Dani i l'Aleix de Pols de diamant són dues persones d'entorns diferents. Com els dos protagonistes d'Smiley, de Guillem Clua (Smiley. Una història d'amor; Smiley, després de l'amor). De fet, el text de Coya va ser el guanyador del Torneig de dramatúrgia de les Balears, extrem que no va aconseguir el de Clua, que va quedar desbancat en el Torneig de dramatúrgia de Temporada Alta. Totes dues peces, però, han arribat a l'escena i demostren que hi havia base per a una peça dramàtica, que expressa l'enamorament de dos personatges antagònics. La diferència els magnetitza, com els dos pols oposats d'un imant.
És evident que Pols de diamant expressa una denúncia que aplaudirà la seva militància. Però, més enllà dels que s'identifiquen amb el risc de viure la seva diversitat, també és molt recomanable per poder empatitzar en una situació que desarma. Coya ha escrit aquest text per provar d'entendre les raons que va dur a la persona a fer una denúncia falsa. En comptes de descobrir una voluntat de notorietat, revela un error que es comet per la por a dir la veritat. És aquest engany íntim (en part, a ell mateix) el que destrueix el diamant. L'amor, però, segueix vagant com aquell ideal en què es podria anar al concert de Rihanna, un altre diamant seductor que ressona en la biografia íntima d'aquesta parella (Diamond).