Polzet

Vist el diumenge, 30 de maig a la Mostra d'Igualada.Un, quan entra a la sala i veu l'escenografia d'aquest 'Polzet', sent estranyesa i curiositat, perquè sembla de tot, tret de la d'un conte clàssic de Perrault. Sigui en teatre o en titelles, no t'esperes una paret de fons amb una porta, i un armari i un llit. S'han equivocat? Hi ha hagut un accident i la companyia no ha pogut fer arribar la posta en escena original i s'apanyen amb una obra amateur que fan els de la companyia del poble aquell mateix dia a la nit?Per sort, quan s'inicia tot i veiem sortir al Ramon Molins (director i ànima de la companyia) penses... bé, i què fa parlant per telèfon?? Amb qui?? I aviat tenim la sorpresa de veure sortir un home ancià, el seu pare...I fins aquí. Cal dir que aquesta versió del conte infantil és original del Teatro Paraiso, d'Euskadi, i que el Zum Zum ha versionat en català per al nostre públic, dirigida, però, pel mateix de la versió basca.Sorprenent, us ho garanteixo, però sobretot... t'arriba al cor: El conte (que en la seva cruesa, ens explica que en èpoques de fam, hi havia el costum de deixar als infants abandonats al bosc, com una forma d'eliminar boques que alimentar) ho fa, però sobretot la relació que es teixeix entre tots dos personatges, que d'una forma natural i inesperada, narren la història del més petit dels germans, no més gran que un dit polze, però amb tant d'enginy (i per què no dir-ho, 'morro') que salva als seus germans de ser menjats per un ogre, i per postres porta la salvació econòmica a la seva família. Un espectacle generós amb els recursos interpretatius, com el joc d'un armari on s'entra i es surt, o uns mitjons que fan diversos personatges. Molt ben dit i modulat, precís, encisador.Però si alguna cosa cal remarcar, a banda de la originalitat de la versió, és el treball actoral de Jesús Agelet, espectacular i profund, donant vida a un pare submergit en una demència senil, i el paper de fill de Ramon Molins. Una obra que als petits els encantarà, però gairebé més als grans, en què s'hi veuran emmirallats molts i moltes.

Una bona mostra d’espectacle per a tots els públics. Una més en el cas de Zum-Zum Teatre, companyia amb títols com ‘La gallina dels ous d’or’ i ‘La camisa de l’home feliç’. I que consti que n’hi ha poques de veritablement “per a tothom” en l’àmbit del teatre de text.El ‘Polzet’ de Zum-Zum associa màgicament el conte de Charles Perrault amb una situació quotidiana d’entrada ben allunyada però que, a poc a poc, veurem que té molts punts de connexió. Els petits riuran. Als més grans se’ls congelarà la sang.L’amor i la delicadesa amb què s’ha tramat l’espectacle el converteixen en una proposta altament commovedora recomanada a partir de 6 anys. El paral·lelisme de les dues històries, la de ficció (el conte) i la “real” (que optem per no desvelar per conservar intacte l’impacte que provoca), tenen l’abandonament com a denominador comú. El plantejament és tan clar i planer que, més enllà de la forta vinculació emocional i obviant alguna objecció que pugui aixecar entre el públic adult, cadascú al seu nivell entendrà el missatge i empatitzarà amb els personatges. Això és possible gràcies a l’excel·lent dramatúrgia i direcció d’Iñaki Rikarte de la companyia basca Teatre Paraíso (Zum-Zum ha adaptat la peça al català) que, jugant amb el simbòlic pa que ajudarà el Polzet, podríem dir que l’ha sabut treballar molla a molla. També a la brillant interpretació dels dos únics actors que la porten a l’escenari: Jesús Agelet i Ramon Molins. Es plantejaran els jurats dels múltiples premis que existeixen en el món de l’escena considerar, per exemple, l’actuació d’Angelet –en el paper principal– com a millor interpretació, encara que sigui un muntatge de teatre familiar?El realisme i capacitat d’evocació de l’escenografia i els elements d’atrezzo, el servei de la música i la il·luminació al relat i a la imprescindible intimitat de l’escena, en resum, la tria de tots els elements que conformen l’espectacle demostren l’elevat grau d’exigència de la producció i el més important, l’encert. Tingueu o no fills, nebots o néts, no us el perdeu.

La veterana companyia lleidatana Zum-Zum Teatre estrena al Grec una extraordinària versió de Polzet -el conte clàssic de Perrault-, en la que capgiren la història per parlar de l’abandonament i la solitud de les persones grans. La versió la signa Iñaki Rikarte, l’autor i director -també actor- basc que ens va enlluernar amb Andrés y Dorina de Kulunka Teatroa. Rikarte actualitza el clàssic emmarcant-lo en una situació contemporània: la piràmide poblacional s’ha invertit de forma que ens trobem en una societat envellida on la cura dels ancians esdevé un problema per a moltes famílies. En el clàssic, en Polzet és abandonat amb els seus germans perquè els seus pares no els poden mantenir. El conte hi és complert en aquesta versió que incideix de forma especial en la relació fill-pare i en el tema de l’abandonament. Com ja feren amb La gallina dels ous d’or (2017), els de Zum-Zum Teatre ens expliquen una història amb moltes capes capaç d’interpel·lar a tota mena de públics. De fet ells diuen fer teatre per a públic adult a partir de quatre o sis anys (depenent l’espectacle, clar). En un espai escènic força convencional, la companyia posa en joc tota mena de recursos de producció artesana. Saben molt bé que una porta -encara que sigui la d’un armari- pot ser l’entrada a un palau o a una cabana, que un drap de cuina és una disfressa meravellosa si l’actor la sap jugar, que els mitjons són uns magnífics titelles i que, en definitiva, fer teatre és jugar a fer veure que... En el seu joc hi posen molt d’ofici i d’entusiasme: seguin les seves passes ens endinsem en boscos i arribem a casa de l’ogre, mentre ens entendreix la mirada entre perduda i entremaliada d’un ancià que explicava el conte d’en Polzet als seus fills. El conte contat s’ha acabat, però el final de l’espectacle resta un xic obert... La història d’aquest Polzet tot just va començar ahir al Grec i sembla ser que serà llarga i plena d’èxits.