Polzet

Teatre | Familiar

informació obra



Traducció:
Anna Manso
Intèrprets:
Jesús Agelet, Ramon Molins, Toni Gomila
Composició musical:
Iñaki Salvador
Escenografia:
Ikerne Gimenez
Vestuari:
Ikerne Gimenez
Il·luminació:
Esteban Salazar
Dramatúrgia:
Iñaki Rikarte
Sinopsi:

Diuen que els contes són una invenció humana pensada per fer dormir els menuts i despertar els adults que els escolten. I és cert que moltes històries de les que s'expliquen pensant a entretenir la canalla amaguen missatges importants sobre el món en el qual hauran de viure. Són missatges que, convertits en clàssics, salten de generació en generació oferint lliçons de vida sota la forma d'un divertiment. Alguns d'aquests contes van ser escrits fa molt de temps però encara conserven la capacitat de parlar-nos sobre temes que ens afecten. És el cas de Polzet, la història eterna del nen menut, maltractat i ignorat, que salva els seus germans d'una mort segura i, de passada, assegura l'economia domèstica per sempre més. La relació entre el bé i el mal, la generositat, la bondat i l'abandonament són temes que apareixen en aquesta història.

La companyia basca Teatro Paraíso la va dur a escena fa uns anys amb el títol de Pulgarcito, posant l'accent en l'abandonament del protagonista i establint clars paral·lelismes entre aquesta història i el món d'avui. Zum-Zum Teatre produeix la versió catalana d'aquest espectacle concebut a partir de la relació entre un pare i el seu fill  i que, per tant, està especialment adreçada a pares i fills, mares i filles o les combinacions que vulgueu fer!


Crítica: Polzet

24/07/2019

Quan la història es capgira

per Iolanda G. Madariaga

La veterana companyia lleidatana Zum-Zum Teatre estrena al Grec una extraordinària versió de Polzet -el conte clàssic de Perrault-, en la que capgiren la història per parlar de l’abandonament i la solitud de les persones grans. La versió la signa Iñaki Rikarte, l’autor i director -també actor- basc que ens va enlluernar amb Andrés y Dorina de Kulunka Teatroa. Rikarte actualitza el clàssic emmarcant-lo en una situació contemporània: la piràmide poblacional s’ha invertit de forma que ens trobem en una societat envellida on la cura dels ancians esdevé un problema per a moltes famílies. En el clàssic, en Polzet és abandonat amb els seus germans perquè els seus pares no els poden mantenir. El conte hi és complert en aquesta versió que incideix de forma especial en la relació fill-pare i en el tema de l’abandonament. Com ja feren amb La gallina dels ous d’or (2017), els de Zum-Zum Teatre ens expliquen una història amb moltes capes capaç d’interpel·lar a tota mena de públics. De fet ells diuen fer teatre per a públic adult a partir de quatre o sis anys (depenent l’espectacle, clar). En un espai escènic força convencional, la companyia posa en joc tota mena de recursos de producció artesana. Saben molt bé que una porta -encara que sigui la d’un armari- pot ser l’entrada a un palau o a una cabana, que un drap de cuina és una disfressa meravellosa si l’actor la sap jugar, que els mitjons són uns magnífics titelles i que, en definitiva, fer teatre és jugar a fer veure que... En el seu joc hi posen molt d’ofici i d’entusiasme: seguin les seves passes ens endinsem en boscos i arribem a casa de l’ogre, mentre ens entendreix la mirada entre perduda i entremaliada d’un ancià que explicava el conte d’en Polzet als seus fills. El conte contat s’ha acabat, però el final de l’espectacle resta un xic obert... La història d’aquest Polzet tot just va començar ahir al Grec i sembla ser que serà llarga i plena d’èxits.