Potser somiar

informació obra



Autoria:
Antonio Tabares
Dramatúrgia:
Sergi Belbel
Traducció:
Sergi Belbel
Direcció:
Roc Esquius
Intèrprets:
Ramon Godino, Antonio del Valle, Rafaela Rivas
Sinopsi:

Potser somiar és una faula, amb to de comèdia, sobre la pèrdua dels éssers estimats, l’enyorança, el pas del temps i sobre com l’amor perdura sempre més enllà de l’absència.

Amb aquesta obra, l’autor fa fluir una petita història plena de tendresa sobre la paradoxa de l’existència, la por de la pèrdua i l’angoixa de l’absència. Diuen que la màgia i els somnis caminen agafats de la mà. Que sense somnis no hi ha màgia i que sense màgia els somnis no s’esdevindrien. Tot i els coneixements científics que l'ésser humà posseeix avui dia, la nostra ment encara és plena d'incomptables misteris que només s'expliquen a través de l'inexplicable. Fet i fet, aquesta idea romàntica que els somnis també són somnis (“los sueños, sueños son”) ens atrau, ens conforma una idea paranormal de la realitat per intentar de donar una explicació a allò desconegut.

Tabares, que té el Premio Tirso de Molina 2011, el Premio Réplica 2012 i dos nominacions als Premis Max com Millor Autoria Teatral, reconeix que en el seu text existeixen referències personals que va anar recopilant per teixir una faula a partir de l’Imma, una dona de trenta-cinc anys que perd la vida en un quiròfan mentre l’operen d’una intervenció complicada. Una faula on la mort no és un final, sinó un principi. I on els somnis prenen tot el protagonisme. 

Sinopsi

Potser somiar és una comèdia tendra i molt humana que parla de la relació íntima i especial que tots plegats mantenim amb els nostres morts i com aquests continuen influint, encara que de manera intangible, en les nostres vides. Amb tocs de comèdia i de poesia, l’obra segueix el viatge de l’Imma, una noia de trenta-cinc anys, que després de morir en una operació a cor obert, s’apareix als somnis d’aquelles persones que la necessiten. Perquè al cap i a la fi, com sap molt bé tothom, els morts són morts però no del tot.

L'autor

Antonio Tabares, nascut a l'illa canària de La Palma ha sigut finalista als Premios MAX com a millor autor teatral (2015 i 2017), vàries vegades guanyador dels Premios Réplica (2009 i 2012), guanyador del Premio Tirso de Molina (2011), a més del Premio Domingo Pérez Minik (2005), entre d'altres. És autor, entre altres obres, de La Punta del Iceberg Una hora en la vida de Stefan Zweig, ambdues obres dirigides per Sergi Belbel, la primera al teatre Abadía el 2014 i la segona el 2015 a la Sala Beckett amb posterior gira per Espanya.

L'escriptura de Tabares és sempre reflexiva i apel·la als conflictes íntims, incidint en la successió dels atzarosos esdeveniments complexos i domèstics que se'n diu vida.

Crítica: Potser somiar

23/12/2021

Màgia evocadora

per Jordi Bordes

L'obra d'Antonio Tabares s'adapta com un guant al fil de dramatúrgies que defensen Roc Esquis i Sergi Belbel. Sovint, les obres d'aquestes dues ànimes paral·leles del teatre (separats per una generació) presenten obres en què no se sap si els personatges són vius, morts o només somien. No se sap si és una distopia (com a Sàpiens) o una obra de realisme màgic, situat en temps passats (Això ja ho he viscut). El seu teatre nega la realitat més planera, busca nous plànols de situacions i personatges ben quotidians.

La novetat és que, ara, la desenvolupen amb els actors d’Apunta Teatre (Angle mort, Tu digues que l'estimes). En aquest salt a l’incertesa, Ramon Godino i Rafaela Rivas (Antonio del Vallès torna des de Separacions del 2018) deixen la comèdia més estripada per signar uns personatges inquietants, en una comèdia molt mesurada i que atrapa per la intriga i per una emoció que desborda, com la boira.

En l’etapa d’incertesa sanitària i social, moltes peces han convidat el públic a espais ambigus. Lara Diez Quintanilla ho va fer a La nostra parcel·la, Marc Artigau a Una habitació buida o Josep Maria Miró a L’habitació blanca.

Tabares, ara, fa de demiürg i estableix que, després de la mort hi ha un espai (diferent de l’infern, el purgatori i el Cel) en què s’espera per intervenir en els sonis de persones conegudes. Només després d’això saltes de pantalla. En aquest espai (en què el temps no compta), es dóna l’opció a què els difunts puguin ajudar als vius. En l’etapa descrita sembla que tothom estigui disposat a esperar, però és un temps inexistent pel que l’acció és constant, aparentment. En aquest lloc del somni, la veu té ressò i es parla de tot i de res, tot descobrint que es té resposta a moltes de les urgències del món. Tabares demostra l’amor més amagat i el valor d’escoltar les veus de l’altra banda del mirall per part d’alguns humans.