Pura passió

Teatre

informació obra


Direcció:
Lucía del Greco
Sinopsi:

Lucia del Greco adapta i dirigeix la novel·la de la premi Nobel francesa Annie Ernaux

La Premi Nobel francesa Annie Ernaux ofereix a Pura passió el seu text més sincer en què parla de desig i dependència amorosa a l’edat madura. Descriu l’obsessió devastadora d’una dona gran per un home casat i l’espera a la qual queda sotmesa. Ens submergim en la seva memòria, transformant un sentiment privat en universal a través d’una feminitat complexa i ferotge. Sense judicis ni cinisme, el monòleg de la directora Lucia del Greco interpretat per Cristina Plazas se centra a descriure una passió incontrolable i el reconeixent del luxe d’haver-la experimentat.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Pura passió

21/11/2024

El motor de la literatura

per Manuel Pérez i Muñoz

Un llibre angulós, efervescent i sentimentalment pornogràfic. Passion simple (traduït de forma una mica laxa com Pura passió) és un opuscle de finals del segle XX que llegit en el present projecta neguit i desconcert pel paper submís de la seva protagonista. ¿Per què abandonar-nos a la pulsió sentimental, anul·lar la raó i convertir-nos en esclaus dels instints més primaris? Qui conegui l’obra autobiogràfica de la nobel Annie Ernaux sap que en el seu discurs qüestiona mecanismes de comportament gens fortuïts, també en l’amor. En la breu narració la crítica sociològica es manté implícita, de tal manera que la confessió descarnada en primera persona de l’autora llança més preguntes incòmodes que respostes. Basant-se en tot això, la prometedora directora Lucia del Greco ha aixecat un magnífic espectacle al Teatre Akadèmia. Una adaptació fidel al text, però amb una posada en escena trencadora que afegeix encara més ingredients a la complexa digestió.

Format de monòleg que encaixa com un guant amb una escriptura tan confessional. En una execució impecable, Cristina Plazas adopta una actitud severa, quasi draconiana, que encaixa perfectament amb la prosa eixuta d’Ernaux. També amb aquesta intenció, la blanca asèpsia de l’escenografia: una sala d’autòpsies que es transforma en taller mecànic. Com en una metàfora ideada per J. G. Ballard per a Crash, l’actriu s’enfronta a un motor enorme i amenaçador, un transsumpte de l’home estimat o bé un complex mecanisme que posa en marxa la passió. Al llarg d’una hora clavada de funció, Plazas desconstrueix els sentiments amb paraules mentre amb les mans va desballestant les parts del monstre metàl·lic. Entre tubs, femelles i cadenes, la protagonista executa una coreografia libidinosa i, alhora, distant, amb un punt de fredor cerimonial a l’estil Romeo Castellucci. Una de les posades en escena més estimulants dels últims mesos, una obra que augmenta la buscada ambigüitat de Pura passió per deixar-nos encara més amarats en preguntes. (...)

LLEGEIX LA CRÍTICA COMPLETA A 'EL PERIODICO DE CATALUNYA'